Entrevista a Raül Bobet, enòleg i fundador del celler Castell d’Encus, vinyes d’altura al Pallars Jussà, recomanat per fer enoturisme a Lleida. A ENOTURISTA parla del seu projecte de recerca.
ENTREVISTA RAÜL BOBET
On estem ara?
Aquesta és una de les vinyes més grans de Castell d’Encus. A la muntanya costa reunir grans extensions juntes. Aquesta que tenim aquí... Déu n’hi do!
Quan vas descobrir el Pallars?
Venia aquí quan era menut.
En aquesta zona hi havia vinyes?
No hi havia res plantat. Hi havia hagut vinyes del segle XII al segle XVII. Però quan marxen els monjos hospitalers, a principis del s XVIII, ho deixen i fan cereals. Pràcticament hem estat tres segles sense vinya.
Per què vas pensar a replantar-hi vinyes?
Això surt de la frustració de no poder fer vins que duressin més. Ja als anys 80, quan ningú en parlava, tastava vins amb més nervi i sempre m’havien agradat.
I comences a fer recerca...
Als anys 90. Buscava vins més septentrionals. M’agradaven els vins alemanys, francesos, del nord d’Itàlia. Per això m’agraden les coses d’aquí. Per això tenim un celler al Priorat amb carinyenes i garnatxes, i un altre aquí dalt per poder jugar amb altres subjectes
Com s’aconsegueix fer vins que “duressin més”?
Hi ha una dualitat, una contradicció quan fas un vi. Que un vi estigui molt ben fet, que sigui molt hedonista, perquè té un alcohol més elevat,... en general li escurça el temps de vida, perquè les condicions d’acidesa i de PH no hi són. Per altra banda, si no madures bé i no tens acidesa, tampoc fas res. Per això has de triar: si vols una cosa que et duri temps, o quelcom que sigui més immediat. És impossible tenir-ho tot. Quan vaig venir aquí, tenia clar que volia vins de durada.
Quan arribes a Castell d’Encus ni tan sols sabies que hi havia cups de pedra excavats a la roca amb què els monjos hospitalers feien vi al segle XII. Vas tenir una visió clara, o un punt de bogeria?
Als anys 90 tot això era no, però jo tenia els conceptes molt clars: o canviàvem la latitud (és a dir de país), o anàvem a alçada. L’alçada té problemes: pedregades, fauna salvatge, falta de pluges... La sequera és més accentuada, perquè hi ha menys gruix de terra. Però la muntanya també és agraïda i té avantatges.
Hi ha qui pensa que com més altes siguin les vinyes, més forta serà la resistència al canvi climàtic, i més bons seran els vins...
Hem de vigilar molt quan simplifiquem el clima. Crec que no és una fórmula idònia. Si que és veritat que tal com anem, sembla que hem d’anar a més alçada. Però també és veritat que depèn molt de les orientacions, de l’ús de varietats més resistents. És així com l’ésser humà intenta fer front a la dificultats.
Aquest estiu està sent sec i calorós. Això us dóna la raó als qui aposteu per l’alçada?
No es tracta de tenir raó. Es tracta de que tenim un problema i ens li hem de fer front. No ho tindrem fàcil. A més, no crec que sigui només el vi. Tota la pagesia és conscient que és un tema seriós. Tots els catalans, mediterranis han de ser conscients del canvi que està venint: això afecta el consum d’aigua personal, les indústries, l’agricultura. Qui no es preocupi, és un inconscient.
Per què la Conca Mediterrània ho té pitjor?
Fixa’t que a les fires internacionals, els estands d’Eslovènia cada vegada són més grans. És més segur jugar amb terres més planes, on l’aigua està assegurada.
D’aquests 20 anys de recerca hi ha conclusions?
El clima és molt difícil d’entendre. Només mira a Suïssa aquest any: plou molt però hi ha llocs que no tenen terra. Amb les pluges, els arbres tenen prou aigua. Però molts arbres s’assecaven. Això vol dir que quan puges, excepte llocs amb molta matèria orgànica, o que siguin més plans, les sequeres són més acusades perquè no hi ha subsòl.
Donar consell és difícil?
Sí, perquè hi juguen moltes variables. Si seguim amb aquestes sequeres tan acusades... A alta muntanya els rierols s’han assecat. Si parles amb els ramaders, estan espantats. És difícil donar lliçons. Hem après molt sobre la sequera, i el canvi climàtic, però queda molt per aprendre.
A Castell d’Encus teniu un model de vinya de futur?
Crec que és molt agosarat. Fem les coses pensant molt. Intentem creure que no ens hem equivocat. De fet, els vins estan aquí. Són vins que ens atansen cada vegada més al que pensem. Hi ha molta gent amb talent que intenta fer coses. Només puc dir que estem satisfets amb el que fem i que lluitem per portar els vins catalans aquí i al món.
Els vins del demà seran menys intervinguts?
El vi és un producte humà. Des del segle XI, XII, XIII... hi ha mètode. Està calculat! La gent va anar al Priorat perquè tenien alcohol elevat i PH baix. No ho mesuraven, però sabien que el vi es feia ranci. Hi ha més intervenció mental del que la gent es pensa. Som partidaris de la mínima intervenció, però això no vol dir no intervenció. Vol dir ser conscient i tenir coneixements: estudiar, estar en fòrums i ser més autocrític. És vi, però també agricultura. Cal seguir amb la recerca i que la petjada de carboni sigui la mínima, i intervenint el mínim possible.
Major consciència ecològica, doncs?
Aquí també hi hem de dir coses. Quan tirem sofre a la vinya té un petjada igual que engegar el tractor. Dit això, a la muntanya no tenim el problema dels insectes, per tant no cal insecticida, ni herbicida. El món del vi necessita més recerca en el món dels fungicides.
Tot això s’entèn millor quan visites Castell d’Encus?
Un celler no és fer vi. És un projecte vertical. Plantes les vinyes, esperes uns anys per tenir fruits, envelleixes els vins,... És un projecte de vi. No és especulatiu. Té a veure amb el paisatge, amb el Pallars, amb la recerca, conservació de natura.
És un projecte de vida?
No podem només fer només vi quan un projecte és tan llarg. És un projecte de vida on el vi té molt a dir perquè és la passió. Estem fent coses importants a petita escala: crear una reserva privada de la natura on s’abeuren les bèsties, amb càmeres a les nits per estudiar-les, amb col·laboració amb els forestals de la zona. I el món de la cultura: discussions en un món cada vegada més complex, sobre on estem.
Què hi trobaran els enoturistes?
Aquí la gent trobarà un somni que s’intenta fer realitat. Els somnis estan per no complir-se del tot. S’atansa bastant a la primera foguerada mental que era demostrar que a Catalunya es podia fer vins d’alçada. Vins fins i tenir coses meravelloses com al Priorat. Aquí trobarà l’assaig de transmetre el paisatge, que hi hagi nervi i que transmeti la muntanya, i que els vins tinguin finor. I una mirada internacional. Però no hem de quedar-nos cofois amb el què fem, sinó atrevir-nos a fer el que es fa al món.
A nivell personal has trobat allò que perseguies?
Sóc un inconformista i mai arribaré al que vull. Si miro enrere, i gràcies a l’equip, ens hem de sentir nosaltres, i el Pallars, que hi hagi gent que intentem tirar la comarca endavant amb mirada local i també amb un objectiu més ampli.
Quan aneu pel món i ho expliqueu, què us diu la gent?
Al començament és una bogeria fer això. Si no ets d’una zona molt coneguda (francès, o americà, o del nord d’Itàlia) la zona Catalunya no suma. Però quan tasten a cegues, i la gent va entrant al missatge sincer, reconeixen més i més els vins. Molta alta restauració del món ho reconeix. I sí és un aparador de Catalunya i del Pallars al món.