Visita al celler de Clos Dominic (Priorat)

Clos Dominic, Porrera, Enoturisme, PrioratLa vostra família de Porrera

El Priorat és la hòstia. La mare dels ous. El cel dels vins. The place to be in. Ara bé, el Priorat també són cellers petits, pocs restaurants, amb oferta hotelera justeta, i on encara no és fàcil fer enoturisme. Excepte en casos comptats, com Clos Dominic. La seva disponibilitat (gairebé no cal avisar), el seu carisma (el Paco i la Dominic són genials), la seva visita (un passeig de tres hores) i el seus preus (8€) per tastar vins esplèndids la fan, probablement, la millor vista de la zona

Lloc

A Porrera s’hi hauria volgut empadronar Federico Fellini. Només d’entrar, hi ha un passeig d’arbres que desemboca a la plaça. Els vells prenen el sol i detecten els cotxes estrangers d’una hora lluny. Els turistes s’asseuen com a turistes a la terrassa del bar. Se’ls reconeix perquè esperen a que surti el cambrer, ignorants que el cambrer, que és el propietari del bar, del restaurant, i qui sap si de mig poble, no surt mai de darrera de la barra.

Si veniu des de l’AP7, l’entorn us va enviant senyals, com una sonda que mesura la profunditat a l’aigua. Primer, la reducció de carrils a la T-11. Després, els turons de llicorella que s’alcen de cop i volta. Llavors, els revolts amb ametllers i figueres, van donant pas a vinyes, i més vinyes, i vinyes per l’amor de Déu. I saps que has arribat a Porrera perquè hi ha un semàfor que sempre està en taronja  i que et deixa girar.

Visita

A la plaça quedem amb la Dominic, el nom de la qual fa famós el clos, que és una paraula més francesa. Ella podria ser-ho. O el seu pintallavis. En Paco, no. Definitivament, no. Ell és un pagès cremat pel sol, amb les galtes colrades i el coll com una jaqueta de pell. Arriben amb un cotxe molt gros. Tant que hi cabem dues famílies, amb nens i animals inclosos. “Deixeu el vostre cotxe, aquí”, ens manen. I els vells del poble ens miren silenciosos, com els pilots vermells d’un pàrquing de la capital.

El camí que porta a Clos Dominic és estret. Agraïu haver deixat el cotxe. El trajecte deixa el riu Cortiella a mà dreta. Tot el que queda a la vostra esquerra és vinya. Una muntanya de vinya. El Priorat en estat pur. Ho enteneu com una veritat revelada quan arribeu al Clos, on dues tines de color fúcsia –“les he pintades jo”, diu ella mentre ell riu cap endins- us donen la benvinguda.

Les coses són fàcils. La part baixa de la vinya és plana i els ceps són de la nostra generació: tots tenen entre 35 i 40 anys. Alguns de joves s’han anat replantant. Ara bé, a mesura que anem pujant la muntanya, els ceps es van tornant més arrugats, més supervivents. Alguns posant a prova la gravetat, altres creixent sobre la pedra com una planta bíblica. Aquesta és la llei de les Vinyes Altes.

Aquí és on s’entén el valor dels vins del Priorat. Veremar les vinyes és un repte: el grau de la pujada és només apte per cabres, la calor és asfixiant, l’aigua escassa, el raïm és molt menut i difícil de collir. Un home sol, amb un cabàs a l’esquena, ha de fer mans i mànigues per no trencar-se coll i barres. El Paco trisca muntanya amunt i nosaltres al seu darrere. Al cim, les vistes de les cingleres, perfectament pentinades de vinya, són un miracle de l’enginyeria. Un estrany termòmetre de l’evolució humana, de la civilització.

De baixada, sabrem que les visites no els surten a compte, que el vi que beurem no els surt a compte, que l’embotit que tastarem no els surt a compte ni tampoc l’oli. Però ho fan igual. Tots els dies que es presentin els turistes, perquè per ells dedicar-se a fer vi, també és dedicar-se a explicar-lo. Poques vegades un ofici cobra tant de sentit.

De tornada a Porrera, arribem al celler, que és la part de baix d’una casa antiga. Les tines s’acumulen al garatge. N’obre una i ens deixa posar-hi el dit i llepar. I llepem tots, com si no hi hagués Sanitat. Com si el battonage es fes amb el pal d’una escombra. Com si la única mesura per fer el vi fos l’ànima.

A la part de baix, vençuda una escala tortuosa, arribem a les sales de tines. Un lloc amb història perquè ja hi havien guardat vi els monjos que van viure-hi fa anys. Ara és del Paco, la Dominic i els fills, que professen una altra religió.

Tast

El tast és senzillament excepcional. La copa ben plena. Tastem sense por. “A què sap el vi? A cuixa de pollastre”, diu el Paco. I es queda tant ample. La Dominic ha marxat: el deixa a ell esplaiar-se. Cadascú sap a què li recorda un vi. Sobren els records. Sobren els aromes, els gustos, els colors. Mengem embotit, mengem pa, tastem l’oli. I n’hi tornen a posar. “Més vi?”, va dient. Ningú diu que no.

Un cop a fora, encara xerrem una hora més. Quan recuperem la senyal del mòbil llegim que els seus vins es serveixen als millors restaurants del  món i que alguna de les ampolles que hem tastat valen més de 50 euros. A la plaça del poble ja no queda ningú. Només els nostres cotxes que ens miren amb cara impassible per no haver reservat un restaurant abans de sortir de casa. Que no se us pot dur enlloc.

Hem ressenyat el Clos Dominic Vinyes Baixes  en aquest enllaç.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *