Les Garrigues: vins de sotabosc i cellers de novel·la

28 Octubre 2019
Les Garrigues: vins de sotabosc i cellers de novel·la

ENOTURISME SENSE AVISAR

Les Garrigues, mon amour

No calen mots en francès per caure enamorat de la comarca més al sud de la DO Costers del Segre. És una DO immensa, amb racons singulars, amb pobles diversos i vins memorables. La possibilitat de fer una ruta per Les Garrigues, entre vins, olis i ametllers és una formidable proposta enoturística, de les més autentiques que es poden fer en un país cada vegada més uniforme i amb menys capacitat de sorprendre. Hem visitat tres cellers: el Purgatori, de Família Torres (Juneda), Tomàs Cusiné (Vilosell) i Mas Blanch i Jové (La Pobla de Cérvoles). Suficients per caure rendits en un viatge de premsa divertit i únic organitzat pel periodista gastronòmic lleidatà Rafa Gimena.

ImageD'esquerra a dreta, els periodistes de La Mañana, Ara, ENOTURISTA, La Vanguardia, Gastrotalkers, Joan Francesc Farré, Isabel Vea i David Barriche (Família Torres) i Rafa Gimena

 

Purgatori: el celler on els àngels s’enduien els vins de les bótes


El Mas de l’Aranyó se’l coneix com “la finca dels desterrats”. Al 1770, els benedictins de l’Abadia de Montserrat van adquirir la masia i les terres del voltant per enviar-hi els monjos rebels. Un Purgatori. Els desterrats hi van trobar una terra erma, un clima impenitent i una natura mínima. Però contra tot pronòstic, s’hi feien vins excel·lents. Poc a poc va començar a desaparèixer. Preguntats, els monjos deien que eren els àngels qui s’enduien les bótes al cel.

ImageA l'esquerra els dos edificis originals del 1770 i 1780 construïts per l'Abadia de Montserrat. A la dreta el nou celler, construït el 2007


Amb aquesta llegenda va créixer en Joan Francesc Farré. Ell va néixer al Mas de l’Aranyó. Els seus pares eren masovers de la finca, una de les més grans de la DO Costers del Segre, amb 870 hectàrees, de les quals prop de 200 estan plantades amb vinya. El 1999 la va comprar Família Torres i ell es va quedar com a responsable de la finca. El 2017 van construir el celler, on 250 anys abans hi havia arribat una colònia de monjos díscols. La llegenda dels àngels va quedar marcada a foc quan el 2012 van treure el seu primer vi: el Purgatori. En Joan Francesc cuida la finca amb zel de pare, acaronant les varietats negres de Garnatxa, Carinyena, Syrah i Gonfaus, una de les varietats recuperades pel celler que s’ha adaptat a Les Garrigues com un monjo desterrat.

Image
El celler Purgatori vist des d'alguna de les vinyes amb més alçada de la finca. Alguns dels ceps s'han plantat de nou en vas 


La Gonfaus és femenina. Hi ha raïm masculí i raïm femení. Se sap perquè els grans de raïm no tenen llavors. Són gotims molt fràgils, menuts, d’uns quatre mil·límetres d’amplada. La Gonfaus creix parapetada de fulles que la tapin, de tan delicada com és. Torres en fa un vi sedós, suau i fresc, que no està la venda ni té cap DO que l’hagi reconegut encara. Tot i així es commovedor. És obra de David Barriche, l’enòleg del Purgatori. “Sí, sóc un desterrat”, admet amb un humor. És fill de Reus, ha treballat al Penedès i ara conviu cada dia amb la boira i el clima de Les Garrigues. Per fer bons vins a les Garrigues has d’haver entès la terra.

Image
Tast de Gonfaus, una varietat recuperada que s'ha adaptat molt bé als terrers de Les Garrigues


Tastem quatre Purgatoris, l’únic vi que s’elabora al celler amb un cupatge de Garnatxa, Carinyena i Syrah, des del 2013 fins el 2016. Una quantitat suficient per expiar tots els pecats. Són vins potents, amb presència de fruita (vermella o negra depenent de l’anyada) que guarden un gran equilibri entre amplitud i frescor. Són vins majúsculs. Qualsevol pot entendre que els àngels no eren idiotes. El celler no admet visites, encara. Però l’estampa és fantàstica. L’edifici dels monjos es conserva. Tastem els vins al lloc on hi havia el menjador, amb una volta celestial. I baixem on hi havia el celler soterrani, perfectament ben conservat. A fora hi ha una gran llacuna d’un pam de fondària i una escultura discreta. La resta és pedra, fusta i ferro, ben integrat al paisatge i força recomanable si mai el tornen a obrir al públic.

Image

David Berriche, enòleg del celler Purgatori, amb una de les ampolles del tast 

Tomàs Cusiné: viticultura de muntanya al Vilosell


El Vilosell és un poble de pedra de color galeta. L’encant resideix en la modèstia. Si la gent que vivia a les cases hagués tingut més diners, potser hauria demanat a un paleta que li arrebossés la façana. Gràcies a això el poble es conserva com un pessebre. El celler Tomàs Cusiné dóna a la Plaça de Sant Sebastià: un lloc on voldries fer-te vell amb una cadira al sol. Havia sigut l’antiga Cooperativa del poble, amb secció d’olis i vins. Ara la Cooperativa és Tomàs Cusiné, president de la DO, propietari dels cellers Castell del Remei, Cérvoles i Cara Nord, president de la Ruta del Vi de Lleida i gran esperança blanca. Ens espera a la porta, flanquejat pel Joel Díaz i la Gemma Plaza, els enòlegs del celler.

Image
Gemma Plaza, Joel Díaz i Tomàs Cusiné en una de les finques del celler on vam fer el tast 


A les vinyes hi arribem per un camí de llimbs remoguts. Tot és bosc, sense rastre de ceps. Un escenari propi de quan vas a caçar bolets. Les vinyes apareixen per sorpresa en un pany de bosc. Són finquetes menudes, la majoria de menys d’una hectàrea, envoltades de natura. a 720 metres d’alçada. “Tot es cultiva en ecològic, perquè seria un pecat no fer-ho”. Assegura Joel Díaz. Potser algun dia serà tot biodinàmic, fonent-se amb la natura. En un racó hi trobem una cabana de volta, una construcció de pedra seca coberta de terra i vegetació que els pagesos i ramaders construïen per aixoplugar-se. El fet més característic és la coberta de canó, feta dels materials essencials: pedra, terra i fusta.

Image

El celler Tomàs Cusiné conserva diverses cabanes de volta. Algunes, com aquesta, tenen panells informatius i formen part d'una ruta que es pot fer a peu

Els vins de Tomàs Cusiné són amables i tenen pàtina. Són fruit d’una llarga experiència (34 veremes des del 1985) i la curiositat d’experimentar amb prop de 25 varietats diferents. No li agrada que el defineixin com el major acoblador de vins del regne, però el seu coneixement de varietats i el treball amb les criances li permeten fer cupatges llargs, equilibrats i versàtils, com poques persones. En canvi, tots els vins que tastem en ampolla són monovarietals: “La Serra del vent” (un chardonnay que no té res de tropical), un “Finca Racons”, un macabeu de vinyes velles, algunes centenàries, i el Finca Barqueres, una carinyena sedosa i robusta.

Image
Tast de les bótes dins del celler soterrani de Tomàs Cusiné, en un modern edifici al costat de l'antiga cooperativa

El celler es pot visitar. Hi ha la part antiga, restaurada de la Cooperativa. I una part més nova amb fusta i formigó. Segurament l’edifici més modern del poble. Al costat del celler hi tenen el Vilosell Wine Hotel, amb habitacions i cuina compartida, accés fàcil a tastar vins del celler i punt de sortida per descobrir Les Garrigues.



Mas Blanch i Jové, els artistes de la vinya  


Arribats aquest punt val la pena explicar on comença tot. S’inicia amb una trucada del periodista gastronòmic lleidatà Rafa Gimena, àlies Como Pomona, convidant-nos al viatge que estava organitzant. En un mini-bus per a 9 persones ens trobem Gimena, Jordi Bes (Ara), Ruth Troyano (Gastrotalkers), Ramon Francàs (La Vanguardia), Mariví Quesada (Les Borges Blanques TV), José Luis Solanillas (Heraldo de Aragón), Natàlia Costa (Europa Press), entre d’altres. Al volant, l’alcalde de Bovera, Óscar Acero, taxista i apagafocs municipal. Discret, amable i víctima de les nostres bromes. Dic això perquè quan arribem a Mas Blanch i Jové, després de sis hores de viatge i tastar de 30 vins, ja no estàvem per conyes. Teníem molta gana.

Image
Cuina artesanal de Les Garrigues per rebre els hostes al celler Mas Blanch i Jové, preparat per Sara Balasch i acompanyat de vins del celler


La primera visió del celler és una cassola de tros (cargols, pollastre, conill, botifarró i amor) presidint una taula llarga, salpebrada per amanides catalanes, olis de la finca i tots els vins del celler. La família Jové-Balasch és així d’empàtica. Primer que mengin i després els ensenyarem el celler. En Joan Jové és ferrer, no és enòleg. Ho subratlla quan es presenta, amb somriure de galta colrada i mà grossa de caçador. Ell i la seva dona, la Sara Balasch, van començar un petit taller de ferros el 1975, que ha culminat amb una indústria d’estructures i productes metàl·lics en acer a Agramunt, capital mundial del torró i la xocolata. Tot això ho explica la Sara Balasch quan arribem a les postres. És d’aquelles persones amb qui compartiries una pizza mentre l’escoltes parlar de la història del celler, que ara comparteixen amb els seus fills. La Sara Jové ha voltat el món i ha tornat als orígens del padrí. Advocada de professió, s’ha format com a elaboradora i ara és la dona orquestra que equilibra la terra, l’ecologia, els vins i l’art al celler.

Image
La Sargantaneta és la barca que Carlos Santos va decidir posar dalt d'una olivera i és una de les nou obres d'art que s'exhibeixen a l'aire lliure a la "Vinya dels artistes"


L’art és una part essencial de Mas Blanch i Jové, un museu a l’aire lliure amb obres d’artistes com Josep Guinovart, Carles Santos, Gregorio Iglesias, Frederic Amat o Eva Lootz, enmig de les vinyes. Quan en Joan i la Sara van comprar la finca, el 1998, no sabien que el seu somni menut (“tenir una cabana al mig del bosc”) es faria realitat, amb una projecció internacional.

Si els voleu visitar, podeu passejar per “La vinya dels artistes” al vostre aire, acompanyats d’una aplicació de mòbil que us geolocalitza, i seguir els camins mentre escolteu una veu gravada que us explica les obres. Hi ha un parc infantil. I al final del passeig us espera un tast de dos fins a quatre vins (depenent de la visita) i la possibilitat de fer un esmorzar (o un brunch) amb els vins del celler. Els seus vins són delicats. Joies com els Troballa de garnatxa blanca i negra, els Saó (que significa l’empenta de la terra) i el Saó Abrivat, reconegut amb un Vinari de Plata com a Negre de Guarda.

Image
Detall del mural que va pintar Gregorio Iglesias, que es pot veure a la sala de bótes del celler. Un mural gegantí que es va pintar a la vinya durant mesos.


El tresor és el passeig a la vinya. Des de les arrels antigues dels avis, enfortides d’acer i pedra pels pares, i d’art i ecologisme pels fills. El celler és gairebé tot solar. Per això, plantats davant de l’última obra de la Vinya dels Artistes, La huella d’Eva Lootz, notareu el pas del temps, el pes de la memòria. “Abans deixar empremta era positiu i ara la petjada que deixem ha de ser molt més respectuosa”, explica Sara Jové.

Image

Sara Jové, a la dreta, mostrant l'última obra de La Vinya dels artistes, d'Eva Lootz, anomenada "La huella" 

La visita s’acaba tastant tots els vins de les tines. La Pobla de Cérvoles, les Garrigues, la DO Costers del Segre tenen un gran potencial. A la comarca hi ha quatre cellers més que hem de visitar en una altra ocasió: Cérvoles (La Pobla de Cèrvoles) el projecte més personal de Tomàs Cusiné; el magnífic Clos Pons (L’Albagés) conegut pels seus vins i una sòlida proposta d’enoturisme; Vinya Els Vilars (Arbeca), un projecte familiar a tocar de la fortalesa ibèrica dels Vilars, de l’any 750 aC; i el celler Matallonga (Fulleda), un projecte menut, molt afable i amant de la terra, que treballen a petita escala i amb molt de tracte directe.

Image
Les vinyes dels cellers de Les Garrigues solen estar envoltades de boscos i impregnades de les olors de les herbes aromàtiques que creixen als marges dels camins

Les Garrigues és una terra de climes extrems, terrers pobres i bellesa indòmita. El sotabosc és l’habitant més evident. Quatre pins, dues alzines i una planassa de color ala de mosca amb matolls de timó, romaní, fonoll i altres plantes aromàtiques comuns a la majoria de vins de la zona. La vinya a Les Garrigues viu entre boscos alts, en extensions mínimes, refrescada pels vents de ponent al matí i marinades a la tarda, socarrada a l’estiu i glaçada a l’hivern. Aquí queda Les Garrigues, com un amor adolescent.

Un article amb el suport de Como Pomona.

També n'hem parlat a Instagram, Facebook i Twitter.