L’enoturista no existeix: són els pares

27 Març 2018
L’enoturista no existeix: són els pares

"L'ENOTURISTA NO EXISTEIX", PAUL WAGNER, GURÚ DE L'ENOTURISME MUNDIAL

Enoturista, reivindica't

La teoria diu que no existim. Que som turistes i prou. Ens confondran amb gent que porta mitjons i xancletes. Que busca les tres S (Sun, Sex and Sand) Ai… serem equiparats als de “si-avui-és-dimarts-això-deu-ser-Praga?” Potser és així, però… us ho han preguntat mai, enoturistes? Cal que sigueu actius, que deixeu constància que pobleu la terra. Sabíeu que som matèria de màrqueting? Els cellers pregunten als experts. “Puc convertir l’enoturisme en negoci?”, “Com n’atrauré més?”, “Què els hi ensenyo?”. Els pagesos i viticultors, que fins fa quatre dies s’havien de preocupar de fer vins excel·lents, ara necessiten respostes. S’acumulen a les consultes dels especialistes amb la inquietud d’un pare novell amb la criatura a la falda que pregunta al doctor, si això té cura. Pregunten al mestre “com va el nen?” amb el nen davant. Com si l’infant fos sord o mut.


Alguns experts formulen teories interessantíssimes de com som, els enoturistes. “Busquen experiències”, va dir un. “Heu de regalar-los moments que no puguin oblidar”. N’hi ha que volien ser més originals: “Les dues úniques coses que els interessen són la clau del wi-fi i on és el lavabo”. Aquesta és bona, eh? No sé si ens entenen massa bé. Després de visitar una cinquantena de cellers d’arreu del món mai m’han preguntat què es podria millorar de la visita.

Potser ha arribat el moment de reivindicar-nos. Un gran científic va dir “canviar de resposta és evolució, però canviar de pregunta és la revolució”. Pregunti! L’enoturista respon.  
 

ImageActivitat “Del cep a la copa” a Bodegas Torres, al Penedès

No sense el meu mòbil

El 90% dels cellers posen un número de fax al web. Però encara no n’he trobat cap amb una icona de whatsapp. A continuació reprodueixo un somni eròtic.

Image
L’opció més comuna és que ompliu un formulari per enviar un correu. El vostre nom (obligatori), el vostre correu (obligatori) i el vostre missatge. Demanem una visita al celler com qui sol·licita una beca. La pestanya posa “visita’ns!”, però el formulari sembla dir “no emprenyis”.
 

Reserva prèvia

La majoria de cellers avisen que cal “reserva prèvia”. Amb un restaurant, això es pot resoldre a) amb un portal de reserves o b) trucant. No és gaire difícil…
– Hola, podria reservar una taula?
– Sí, quants seran?
– 12
– Per quina hora?
– Les 15:00.
– Apunta’t. Els esperem.
Qualsevol empleat d’un restaurant està preparat per atendre una reserva. En un celler, no. S’ha de trucar en horari d’oficines. La persona que t’agafa el telèfon no sol ser la que s’encarrega de les visites. Un moment. Ara ha sortit. Avui no hi és. Truca més tard. Traslladen un problema, enlloc d’oferir solucions. Us imagineu que un comercial del celler no donés el seu mòbil a un importador suec? La pròxima vegada que hagueu de reservar una visita (o una experiència) feu això:

Image

GPS

No tothom creu en Déu, però tothom creu en Google Maps. Hi ha pocs cellers que, feta la reserva, us enviïn una adreça compatible amb el mòbil. La majoria de vegades ho hem de posar nosaltres, abans de sortir. Llavors descobreixes que tens dues hores de cotxe i arribaràs tard a la visita de les 11:00. Google Maps calcula el camí no asfaltat com si fos autopista de peatge. Deu minuts més d’arribar tard!

Image
Entrada al celler Abadal, a Santa María d’Horta d’Avinyó, Pla de Bages

Un altre drama és trobar alguns cellers al Google. No és igual posar “Barcelona” que “Masia de Can Pendolet, arrabal de Santa Glòria, barri de Maria Puríssima sense pecat concebuda, província de Sòria”. Hi ha cellers de bona fe que t’envien coordenades. Però som enoturistes, no sapadors de l’exèrcit.

Hi ha cellers a qui els agrada proposar una gimcana als visitants. En aquest cas, aviseu abans que no hi ha molts cartells. O que estan mig amagats perquè el Ministeri de Foment prohibeix posar indicatius a peu de carretera comarcal. Fem cops de volant. Recorrem camins de carro amb un cotxes no preparats. Hi ha cops que per arribar a un celler t’has de guiar per fites dels mountain-bikers!
 

Males experiències

Si compres un producte a Amazon, posem per cas, t’envien un mínim de 5 correus electrònics. Confirmació, ja surt el paquet, estiguis a casa aquest matí, ja l’has rebut, compra més. Hi ha poquíssims cellers que t’enviïn un correu de confirmació. De fet, en general triguen molt a respondre els correus! En els pocs casos en què et confirmen la reserva amb una espècie de factura tunejada, són poc descriptius amb què oferiran. S’enyora una mica d’spam, més enllà del que rebem per fer-nos del club d’amics del celler o quan ets subscrius a una impersonal newsletter.
De vegades ens venen ganes d’escriure nosaltres una newsletter-enquesta:

Image
De vegades les ofertes són poc realistes. Un “tast amb productes autòctons” acaba sent mig fuet per 12 persones, un grapat de palets de pa, i 3 ampolles de blanc, rosat i negre a repartir entre els enoturistes. Un cop acabat, tots amablement, cap a casa. Als cellers on es deixa l’ampolla sobre la taula, on les racions de pa i oli no són per caderneres sinó per persones, es compra el triple de vi. I sempre més recordarà aquella taula parada.


Image

Detall de l’activitat “Pícnic entre vinyes” del celler La Vinyeta, Empordà

L’opció de barra de tast és encantadora. El celler reivindica el seu producte amb una copa de cristall competitiva. I l’enoturista estira el tast a preus raonables. Pot fer una visita a la seva mida, gastant els diners que cregui, i tenint més informació si després es vol emportar alguna ampolla a casa.

 

On dinarem?

Abans de sortir de casa per visitar un celler hauríeu de saber-ho. Però gairebé mai hi caieu. El dinar és, com a mínim, la segona preocupació d’un enoturista. Doncs bé, gairebé mai està coberta. De vegades, el drama us atrapa a la sala de tines d’acer inoxidable, quan un dels nens (cansat de la visita) us pregunta: “Papa (o mama) on dinarem?”. La visió fent dues hores de cua per dinar a l’únic bar del poble on us donaran pollastre a la brasa i patates fregides congelades us pot dinamitar la visita.

Image

A Castell del Remei, Costers del Segre, tenen un restaurant al celler


Un celler hauria de tenir un pla B, una carta a la màniga, per oferir reservar una taula en un moment clau de la visita. I si a més hi ha un descompte per haver visita prèviament el celler (la paraula gratis excita més que la paraula sexe) l’enoturista estarà el triple de content.

Evidentment, la preocupació d’on dormir no figura a la llista dels cellers. Però no és una qüestió tant menor. Molts enoturistes amb un alt poder adquisitiu disposats a conèixer el territori, però preocupats per conduir si han estat tastant les exquisideses d’un celler, sovint amb una voracitat desmesurada.

 

Els diumenges, tancat

Potser sí que són catedrals del vi, però el Dia del Senyor estan tancades. Si una família de Manlleu, per exemple, recorre els 210 quilòmetres que separen Osona d’una gran zona vinícola per passar-hi un cap de setmana, què farà el diumenge si s’ho troba tot tancat? És que fins hi tot hi ha pobles en què l’Oficina de Turisme tanca en diumenge!

Image

El celler Carles Andreu, a la Conca de Barberà, no tanca gairebé mai


Aquesta mena d’establiments tenen molt de camp per córrer. Hi ha locals que quan els demanes “visitar un celler” et miren com si fossis Clint Eastwood entrant a una escola bressol. Es pot ser abstemi o confessar al visitant “És que no hi entenc de vins” però hauria ser compatible amb recomanar un celler. O com a mínim, saber si n’hi ha algun a prop. Què deuran respondre si algú els demana per un night club?

 

A (dr)on vas?  

Hi ha alguns cellers que et reben amb un vídeo. Afortunadament cada cop menys, però encara n’hi ha que saluden els enoturistes que han fet centenars de quilometres amb un recurs que podrien haver vist des del lavabo de casa. Són vídeos de drons sobrevolant vinyes, amb música clàssica i locutors de veu engolada. Un cop veus el celler sense filtres instagràmics, sense música, se’t apareix inevitablement més gris. Creen expectatives que se’ls giren en contra.


Image

A Vinyes Domènech, D.O. Montsant, la vista és espectacular sense drons

En molts casos es presenta l’ofici de viticultor de manera irreal. Parlen de les antigues generacions com si haguessin anat al mateix vaixell de Colom quan van descobrir América. O parlen de les noves generacions i els presenten com a persones indòmites, veritables supervivents. Com si enlloc de plantar vinya, rodessin escenes perilloses a Hollywood. Qualsevol autònom comparteix la meitat de drames d’un pagès. Si busqueu l’empatia, la complicitat, els llaços comuns, perquè no deixeu el dron aparcat?

Falcon Crest


Els cellers que tenen guia (i no és de la família) han hagut de saber el nom de les 12 generacions anteriors que van fer vi i cava. Això sol importar un rave a l’enoturista, si no se li presenta de manera novel·lesca. Més ‘Nissaga de poder’ i menys ‘Historia de Catalunya. Més relats humans i menys química.
 


Image

A Cavas Gramona, Penedès, tenen biografíes de sèrie de televisió

Hi ha viticultors que han fet vins després de sobreviure a un càncer. N’hi ha que s’hi han hagut de dedicar precisament, per una mort sobtada. Hi ha gent que va passar d’ensenyar economia a plantar vinyes. I n’hi ha que van passar de l’agricultura tradicional a l’ecològica i a la biodinàmica i ara són feliços omplint banyes de vaca amb femta, com qui fa els canelons de Sant Esteve. Són històries que no s’oblidaran mai. A diferència, malauradament, del gust que fa el Cabernet Sauvignon d’un celler comparat amb el que vau tastar abans d’ahir.

 

Fermentaquè?

Inevitablement, en tota visita hi ha un moment en que us parlen de la fermentació, us ensenyen tancs d’acer inoxidable, o us conviden a veure un magatzem de botes de roure, eminentment franceses. En Lluis Tolosa en parlava fa uns dies en un magnífic article en aquest blog. Se’n diu “turisme industrial” i és un error comú que l’enoturista no pot esquivar.

 

Image
A Clos Mogador, el Priorat, encara fan servir una premsa manual per fer vi

Tinc gairebé 40 anys. He visitat cellers arreu del món: no sé què és la fermentació malolàctica. No m’interessa. Un celler té dret a saber-ho, de manera educada, correcta. “No volem veure tines. Sinó són Tina Turner”. I per l’amor de Deu, no m’ensenyis l’etiquetadora!

 

Voleu comprar?

Al final de la visita, gairebé sempre saps si compraràs o no. Hi ha un element decisiu: treure el mòbil i comprovar el preu al vostre canal habitual. Si pel mateix cost (o menys) el teu distribuïdor te l’envia a casa, per què carregar amb ampolles que faran soroll tot el viatge?


Image

Hi ha una gran varietat d’edicions limitades a Albet i Noya, Penedés


Hi ha cellers que venen edicions limitades. En aquest cas, no és tan important el preu: compres una ampolla única. Però a més a més, el celler ha aconseguit que t’emportis a casa una segona visita. Al cap d’uns dies, o d’uns mesos, pots reviure l’estada tastant el vi a casa. Això no té preu per un celler. I gairebé mai mereix un descompte a la visita. Paga el mateix el qui fa la visita i no compra res, que el que s’endú una caixa. 

En conclusió, l’enoturista existeix. Fins i tot, de vegades, té consciència de classe. Segurament sap el què vol. Algun dia començarà a reivindicar-se. Sortirà de l’armari. Escriurà un decàleg de tot allò que hauríeu pogut saber si li haguéssiu preguntat. I aquell dia, no gaire llunyà, voldrà conèixer en persona qui va proposar visitar cellers en Segway. I preguntarà a un advocat: sabeu si en aquest cas el Constitucional ens empara?

* Article escrit originàriament pel bloc de Vila Viniteca el 23 de març de 2018​​​​​​