Carles Xuriguera: "Fer vi és com seguir fent d'intèrpret"

26 Maig 2020
Carles Xuriguera:

Entrevista a Carles Xuriguera, actor, vinyater i elaborador de vins al celler Mas Patiràs de Fonteta, al Baix Empordà. Una entrevista d'ENOTURISTA el 2018, que es va publicar el 2020.

ENTREVISTA CARLES XURIGUERA

Sospito que en Carles Xuriguera no compta els dies, sinó que els pesa. Crec que la frase és de Plini. El pas del temps ajuda a explicar la vida de la gent. Perquè qui és en Carles Xuriguera no us ho sabria dir... Un comediant? Un vinyater? Era un actor de Teatre de Guerrilla, copresentador del programa de TV3 ‘Glops’, codirector de La Guia de Vins de Catalunya,... I ara és pagès i elaborador de vins al Montgrí, al celler Mas Patiràs, a Fonteta... i també és part de la Junta del Consell Regulador de la DO Empordà, dins de l’àrea de Promoció. Però qui és realment en Xuriguera? Un paio que pesa els dies? Si és així cal reconèixer, d’entrada, que fa dos anys que hauríem d’haver escrit aquest article. Espero que realment no compti els dies, perquè sinó no tenim perdó. 

AVUI, SÍ

El juliol de 2018 van passar dues coses. Una, que el compte oficial de twitter de l’artista japonès On Kawara va publicar el seu darrer tuit. L'última piulada repetia el mateix missatge que les centenars anteriors: “I’m still alive. #art”. El juliol de 2018 també vaig trucar en Carles Xuriguera, des d’un càmping de Palamós, i li vaig proposar de veure’ns per fer-li una entrevista. “I tant! Veniu a Mas Patiràs”.

Si voleu que comenci del principi, a en Carles Xuriguera li vaig començar a dir Xuri un dissabte a la tarda de finals de maig a la Terra Alta, on havíem coincidit com a jurat (per part meva és una definició molt generosa) del concurs Grenaches du Monde. En Xuri es petava de riure explicant que jo havia puntuat un vi amb un sis i mig, perquè creia que era de notable baix, i un set i mig a un altre que m’havia agradat més. A la taula ploraven. “Que no ho saps que puntuar un vi per sota de 75 és com escopir a la cara del vinyater, insultar la seva descendència i maleir els seus avantpassats?”. No ho sabia, no. El dia el vam acabar jugant al futbolín en un pub de Corbera d’Ebre, amb alguns dels millors vinyaters de la Terra Alta. Allà vaig pensar que en Carles Xuriguera tenia una bona història.

MAS PATIRÀS
 

Mas Patiràs és el nom de la finca i és una advertència: en aquesta terra sofriràs. En Xuri fa cara de cansat. Un virus s’ha escampat per la vinya i l'han hagut de frenar de matinada ell i el seu germà Lluís. Mentre acaben la feina conec el propietari del Mas, el senyor Francesc. Sempre que tracto amb un notari li parlo de senyor. Però és que a més, ell ho és. Actualment és el seu fill, Sergi Torrent, qui s'ha associat amb el Carles per fer vins a Mas Patiràs. El vinyater i l'hereu. 

Image
Hereu no és una paraula casual. Ser hereu explica aquesta insòlita associació entre un notari i un actor, entre un home que, per exemple, valida un testament i un altre que, per exemple, fa aixecar dempeus una platea. Torrent va heretar la finca familiar de Fonteta i en Xuri tenia ganes de fer vins al Montgrí. El dret i la comèdia es van trobar en un paisatge comú, que es diu rerepaís. Rerepaís és una paraula que defineix aquesta terra autèntica, allunyada dels flaixos de la primera línia, on els cultius són difícils de treballar, però potser és possible fer realitat els teus somnis. Per això la societat (vista davant de notari) s’anomena Rerepaís.

El pare d’en Carles era carrosser, de Jafre, i la mare peixatera, de Torruella. La casa de la família és al carrer Pintor Gimeno, un carrer prim, on les tardes d'estiu es pren la fresca amb cadires de plàstic. El nom d’aquest carrer és un dels darrers articles que li he llegit a en Xuri, colpidor i poètic. A finals dels 80, quan el pare va perdre la feina, es va dedicar per complert a l’ofici de pagès. Abans, com en moltes cases de l’Empordà, era una tasca de mitja jornada i caps de setmana. El cultiu de la vinya, l’elaboració de vins no li venia de nou a en Xuri. A casa va aprendre a fer vins, a netejar els bocois, a treure el pòsit de les bótes amb aigua calenta, a escalfar un lluquet i a reservar una de les 7 o 8 botes a fer-hi vi ranci. Haurien de passar més de 20 anys, centenars de bolos, actuacions a la televisió, a la ràdio, gires teatrals i una carrera consolidada com a actor perquè un dia es decidís a tornar a fer vi. I la culpa va ser d’Endesa.

D'ACTOR A ELABORADOR

A principis de 2000 un incendi en una subestació elèctrica al Montgrí va cremar l’olivar de la família. El foc va destrossar oliveres centenàries. Però de les brases en va sortir l’espurna de tornar a fer vins a la família. Tot això m’ho explica en un restaurant de la Bisbal, amb els seus vins (Caralluna, Ara sí, La Goja i Mas Patiràs) sobre la taula, que és quan millor s’expressa un elaborador. Parlem de tantes coses que ens fan fora del restaurant i a punt estar de fer-nos fora de casa quan li proposo a la Judith que les filles petites d’en Carles (l’Adriana i la Miquela) dormin amb ella i els nostres fills per continuar la conversa. En un dels carrers trobem un grafiti d'autoajuda en un mur. 

Durant 15 anys en Xuri no deixa d'aparèixer a la televisió i als mitjans de comunicació. El 2012, deu anys després del foc a les oliveres, en Xuri i el seu germà Lluís decideixen replantar-la: ajusten les feixes, retiren les pedres i comença una nova etapa. Abans ell ja havia fet vins "de garatge", deixant que el raïm fermentés espontàniament, com un aprenent d’alquimista, llegint, admirant gent que feia vins sense fórmula, naturals, amb les mans nues... Mica en mica l’actor fa un canvi. Vol recuperar "un lligam, un esperit, una manera d’entendre el Montgrí, l’Empordà". Però de tornada a la vinya, la carrera d’actor l’esperava a la porta amb els braços a la cintura.

VINYES DEL MONTGRÍ

Deixar de fer d’actor per fer de vinyater no va ser cosa d’un dia, ni s’ha tancat del tot. Però cada vegada serà més feixuc. Cada cop costarà més fer la volta enrere. El 2016 s’associa amb Mas Patiràs i les dues hectàrees de vinya del Montgrí se sumen a les del celler de Fonteta, que ja feia vins amb una altra marca. Tenir un celler propi és molt car. La vida li havia anat bé, però no tant. El teatre es va diluint, perquè les oportunitats d'actor es deixen passar. Penca com una bèstia. Però l’esquena no es vincla per saludar el públic, sinó els ceps.   

Image

L’entrevista s’allarga. Em proposa passar la nit amb un grup de gent il·lustrada (el Clan Escrita, els podeu seguir a Twitter) L’única condició és que se la passaran en blanc i pescant. Aparquem el cotxe a Begur (digueu Begú sinó voleu semblar pixapins), i anem a peu fins a Punta Es Mut. Per arribar-hi hem de travessar un Parador Nacional en obres. El vigilant està avisat i ens deixa passar amb uns farcells d’embotits i vi que semblen una corranda de l’exili de Pere Quart. En Carles Sanjosé (Sanjosex), l’Eugeni Sagrera, en Lluís i el Xuri pesquen en el silenci de la nit, entre una bellesa tan indòmita que fa mal als ulls. Per això se’m tanquen, suposo. És la segona nit que passo amb en Carles i sempre m’adormo abans.

“Ben mirat -reflexiona- no sé si he canviat d’ofici”. Quan escrivia teatre, quan interpretava, buscaven aquest llenguatge de país, de territori, de poble, amb un punt rural, salvatge. Potser fer el vi de poble és seguir l’ofici d’intèrpret. Interpretar la terra, l’herba del camí, el vent, els llevats, i destil·lar-los en un vi. Aquí que cadascú jutgi si és una obra d’art o no. Com a mínim les etiquetes ho són. Els cinc vins que elabora en Carles Xuriguera tenen etiquetes amb quadres de l’artista Xevi Vilaró. Tres d’ells són dones: La Goja, Mas Patiràs i Avui sí. El Caralluna és un home jove i el Dolç de Tramuntana canviarà aviat d’imatge. 
Image

L’Avui sí és un dels noms més significatius del Carles Xuriguera. Moltes nits, als volts de les onze, penja un tuit que diu “Avui sí”. No el fa a les vuit del matí, com donant a entendre que tot anirà bé. El fa de nit, quan ha pogut valorar tot allò que ha passat durant el dia. I no és una afirmació de cofoisme, sinó una confessió. He fet el que volia? He provocat el que pretenia? He seguit el meu camí? He caminat lliurement? És aquí quan pesa els minuts, les hores, els dies....

I ho fa com un homenatge a l’artista japonès On Kawara, un expert en mesurar el pas del temps, en calibrar la petjada de l’home sobre la vida. Un artista que, des del seu compte de Twitter piulava cada tarda un “I’m still alive #art”. El darrer cop va ser el 7 de juliol de 2018. Havia mort el 10 de juliol de 2014. Que cada “Avui sí” ens recordi les arrels (d’on venim), els fruits (on som) i ens ajudi a elaborar el nostre propi vi de poble (on anem). Un vi que, en el cas del Carles, travessi el cor, s’escampi com un foc per les aurícules i els ventricles, derrapi pels intestins, xopi els pulmons, tinti els ronyons... Que ens tatui el pes (i no el pas) dels dies.

Un vi com aquest mereixeria un sis i mig. O fins i tot més.