Visita al Celler Abadal (Pla de Bages)

La memòria vinícola del Bages

Abans que la fil·loxera arrasés amb la vinya a Europa, el Pla de Bages era l’extensió més gran de ceps de Catalunya. Hi van arribar a haver-hi 29.000 hectàrees. Avui en queden 550, repartides en 14 cellers. Un dels més emblemàtics és Abadal, situat en una zona de boscos a Santa Maria d’Horta d’Avinyó. Des de fa nou segles, la família Roqueta elabora vins. La casa pairal es manté en un estat de conservació fabulós. Això permet al visitant fer-se una idea de com era la producció de vi dos segles enrera. Els vins d’aquest celler, a més, recullen l’essència de la zona i es venen a un preu raonable tenint en compte el seu prestigi. Visitar Abadal és viure 200 anys enrera.

Lloc

Sembla força normal la carretera que porta a Abadal per ser un túnel del temps. El visitant no ho sospita, encara, quan travessa la plana del Bages. De la C-55, als afores de Manresa, fins als pròspers polígons, l’Eix Transversal, fàbriques, centres comercials, mès fàbriques, fins a trobar una carretera estreta. Abadal està a Santa Maria d’Horta d’Avinyó, que és un sol lloc, però tres coses diferents. Si pareu atenció als cartells potser no noteu el canvi radical de paisatge. Boscos, vinyes, ocells,… La Masia Roqueta s’eleva des de fa nou segles en la part més indòmita de la comarca. Aquí sempre s’hi ha fet vi. Per això, a diferència del Penedès o el Priorat, per exemple, mantenir aquesta essència és negar-se a oblidar el passat. Abans dels polígons de ferro i ciment hi havia centenars, milers, de barraques de pedra que poblaven una de les zones vinícoles més importants del país. Avui en queden unes 4.000.

Abadal és l’ADN rústic, senyorial, que no altiu, de la gent de Manresa. L’aparcament sembla el d’un hotel rural de cinc estrelles. Hi arribem un dia després de l’exitosa fira de Nadal (el Xmas Market) i tot i trobar-ho una mica penjim-penjam és un celler preciós i preciosista. Abadal és detall, igual que el celler La Fou, a la Terra Alta. La família es mereix un especial de la revista ‘Interiores’. Les visites es troben al vestíbul d’un edifici de pedra i fusta tipus Twin Peaks. A l’esquerra hi ha una botiga cucamona, a la dreta una sala de tastos estil Game of Thrones i al mig una sala de barriques a punt per si una empresa important ha de celebrar amb urgència un Consell d’Administració.

Visita

La masia data del 1199. Vins Roqueta va arrencar el 1898. Però el celler Abadal no es va fundar fins el 1983,  quan Valentí Roqueta va tornar d’estudiar enologia a França. Ara el seu fill Ramon és qui segueix la feina. Apunt al marge: totes les generacions de Roqueta han posat al primogènit Ramon o Valentí. La família viu sobre el celler que visiten amb cura cada anys milers de persones.

De seguida notareu que tot és antic. Si estés mal conservat, escriuria que tot és vell. La part baixa de la casa té un mínim de cinc cellers. Sobretot no us perdeu el de “Les 13 botes”, una història de superstició, tossuderia i fe que defineix el tarannà d’una família lluitadora. Els cellers conserven les fustes on es trepitjava el raïm, les tines de ceràmica vidriada, les boixes (aixetes) on es buidava el most… Resulta tan fàcil creure-us que us heu traslladat 200 hiverns enrera! Al celler de La Balcera hi ha nius d’oreneta. Tornen cada primavera. Empaiten els insectes durant la floració i marxen abans de la verema. Quan sortiu a fora, de nou, i us topeu de cop amb la vinya notareu una sensació xocant. Continueu vivint al segle XXI.

La vinya del Bages s’enrosca entre boscos. Hi ha Picapoll, Sumoll, Mandó,… varietats autòctones que Abadal ha sabut recuperar i mostrar de nou al món. Llàstima que no siguin fixes en els tastos que fareu després. La següent parada és un altre museu: en aquest cas del tranport i de la indústria vitivinícola. En un espai meravellosament decorat hi ha camions, carruatges, plaques, ampolles, etiquetes amb 200 anys història. La gran majoria és posterior a la fil·loxera, quan els (pocs) pagesos que van poder continuar fent vi van mantenir l’essència ancestral de la comarca. La resta de la visita és una mica supèrflua: un magatzem ple de bocois, on desgustem un excel·lent vi dolç i un fabulós vi ranci i poca cosa més. Bé, sí, una nau amb tines d’acer inoxidable que fan que el meu veí d’enoturisme se li escapi un “què lleig!”. No ho és de lleig, però la resta està tant cuidat que la visita més industrial seria força evitable.

Tast

Arriba el moment de remullar-se els llavis i l’equip d’enoturisme (l’Anna, l’Elena i la Marta) ens han preparat un tast a peu dret en una barra de fusta. És un tast informal. Podríem seure. El visitant s’hi troba més confiat allà que en grans salons de pedra, però una cadira no hagués fet cap nosa. Els nostres veïns escandinaus, que travessen Catalunya en bicicleta no tenen por que els facin bufar. Hem fet la visita mig en anglès, castellà i català. Ni una sola queixa. Comencen per un Abadal Blanc, elaborat amb Chardonnay, Sauvignon Blanc, Picapoll i Macabeu. Recomano als suecs que comprin un monovarietal de Picapoll, intentant amortitzar l’esforç d’explicar-los què és aquesta varietat en el meu anglès de pa sucat amb oli. Seguim amb el rosat. Un vi que la nostra guia, l’Elena, defineix dient que té “color de Kojak”. Això enamora. Un discurs clar i respectuós, sense tecnicismes ni floritures.

Acabem amb un “Abadal 5 Merlot”, que és una bona definició del Bages. Ja ho hem dit en alguna ocasió: Abadal fa vins googlemàpics, que defineixen molt bé la zona, el terreny i les particularitats. El negre té color pujat, aroma de xarop, terra, herbes del camí i llar de foc. A poc a poc es va reconeixent la comarca ancestral. A la boca és saborós, antic i ben amoblat. Realment és Abadal. A la sortida, la majoria de visitants ‘apadrinen’ una ampolla. La relació qualitat-preu és fantàstica. A la sortida ens entretenim passejant per les vinyes, que tenen els cartells dels vins que s’hi fan, com el mític Abadal 3,9, un dels pocs vins de finca que es fan a Catalunya.

A mesura que us allunyeu de la finca anireu recordant tot allò que havíeu oblidat: els pobles, les ciutats, les carreteres, els eixos, els polígons, els centres comercials i les autopistes. I des de les fàbriques, les oficines, les institucions, els bars i restaurants, les botigues, les empreses i les casetes del peatge hi haurà una part del vostre ADN, una de ben petita, que parlarà amb la veu dels vostres avantpassats i que us dirà: “Fills meus, tot això era nostre i es va perdre per la fil·loxera… Tot això us vau perdre”. Però amb prou feines l’escoltareu perquè potser us ha arribat un whatsapp. Pip-pip.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *