Visita a Clos Mogador (Priorat)

Clos Mogador, Priorat, Gratallops, René Barbier

Clos Mogador, Priorat, Gratallops, René Barbier

El quilòmetre zero del nou Priorat

René Barbier és una autoritat mundial en el món del vi que exerceix de pagès tranquil i viticultor afable des de Gratallops, al Priorat. Les visites a Clos Mogador són comptades i amb reserva prèvia. Els articles promocionals no els fan falta. Gent d’arreu del món visita el Priorat per veure amb els seus ulls la transformació d’una comarca ancestral que havia caigut en una letàrgia de fil·loxera i guerra, que va despertar a finals dels 70 gràcies a l’empenta dels anomenats ‘cinc magnífics’. Barbier exerceix de capitost, sense voler-ho, modest i generós i desvia la mirada al Priorat. La comarca s’ha il·luminat amb milers de llumeneres, que són els ceps hereus dels monjos d’Scala Dei. Fa gairebé 40 anys la comarca necessitava algú que cregués en ella, que els encengués de nou. Avui és una de les grans regions del món del vi, un destí mundial de primer ordre. Clos Mogador és el quilòmetre zero.

Lloc

La carretera que uneix Falset amb Gratallops (T-710) està en obres. El Priorat té avui més asfalt que fa 40 anys, quan René Barbier i Isabelle Meyer trigaven dues hores en cotxe des de Tarragona. Quan arribeu a Gratallops, un queixal de cases en un paladar de costers, heu de buscar el Casal Municipal. Gireu a mà esquerra. Els dos quilòmetres escassos de camí de terra fins a Clos Mogador us recordaran les vies de pols i llicorella el 1979, quan aquesta història comença. Els Barbier porten segles surfejant entre la opulència, la misèria, la guerra i les plagues, a cavall entre França (el Roine) i Tarragona. Contra tota lògica a finals dels 70 decideixen apostar pel Priorat, la comarca més pobre d’Espanya, per fer-hi vins. Al principi, amb una autocaravana els caps de setmana i els estius. Somnis rebels entre ceps en ruïnes, d’una comarca xica, tica, mica, camacurta i ballarica. La resta és llegenda.

Al final del camí de les Manyetes s’alça Clos Mogador. És un edifici barbut, despentinat, com el seu propietari. A l’aparcament, hi ha una furgoneta verda, model Flower Power, que enamora els exhippies. La casa podria ser un hotel rural. La sala de tastos sembla el menjador de l’àvia que viu al camp i sap el nom de les plantes aromatiques. El celler fa olor de fruita i flors. La Isabelle Meyer, copropietària, i la Katja Simon, responsable d’enoturisme, ens esperen amb el somriure als llavis i les claus al contacte. Anirem a les vinyes amb la furgoneta d’Scooby Doo (oé-oé-oé).

Visita

Per entendre els vins de René Barbier cal trepitjar l’amfiteatre vegetal d’on surt Clos Mogador. Tres valls de llicorella, cultivades en feixes espaïoses (molt més espaïoses que en d’altres vinyes), on els ceps enfilferrats amb estaques creixen amb plantes, cereals i insectes. “Nosaltres no fem els vins: els fa la terra”, assegura la propietària. Hi ha boscos, oliveres, ametllers, esponjant els ceps. Avui hi ha un noi que llaura amb un ase. Per un barcelonauta pot resultar xocant. La Isabelle i la Katja, enriolades, deuen pensar que estem vivint aquell anunci de Coca-Cola Light en que un grup d’oficinistes observen un obrer. Potser sí. Però hi ha un Priorat indòmit, ferèstec, que no treballa amb màquines per no endurir la terra. Que ha escopit sobre els productes químics, els sulfits i els llevats industrials. Que treballa amb mules. I després no ho penja a Instagram.

El passeig per les vinyes és homeopàtic. A redòs de la Serra del Montsant i la Mola, caminem per la vinya més antiga. Totes les altres estaven abandonades i aquesta era la única que produïa raïm, a una pesseta el litre de vi quan la van comprar. Anys més tard van vendre les primeres ampolles a 1.500 pessetes. El preu a pagar tampoc és barat. Als àlbums de fotos d’Isabelle Meyer (la ‘mimi’ pels seus nets) hi ha imatges d’un Priorat deprimit, amb uns ‘bojos’ que es van posar a fer vi en magatzems inhòspits, amb calers que no tenien,…  Avui la natura fa de natura i el viticultor ha fos sang i terra. “Els nostres fills són encara més extrems que nosaltres”, diu Meyer. Convergir amb la terra és suportar el zumzeig dels insectes, collir el raïm que voldrien els ocells, conjugar el nom de les 36 flors que surten a la primavera, treballar la terra amb els dits, olorar la pedra escalfada a l’estiu,… La casa dels Barbier està entre les vinyes, a mig camí del trajecte que fareu amb furgoneta a mans de la Katja, que seria una bona conductora per una versió ‘the fast and the furious’ pels camins de pedra fins a retornar al celler.

Tast

Al celler hi ha la segona revel·lació després de la mula. El raïm es premsa en una premsa tradicional. Els cofins vermells d’aixafar raïm estan penjats a la paret i s’assequen. Sota terra hi ha un celler perforat a la licorella, on s’amaguen les botes de fusta. Clos Mogador ha sabut excel·lir en l’envelliment de vins en bota: són amables i inoblidables. En dies de bonança el tast es pot fer a l’exterior, en una terrassa amb vistes al Montsant. A la sala de tastos interior us esperen un ‘Manyetes’ i un ‘Clos Mogador’ negres i un ‘Nelín’ blanc. El blanc al final, com una provocació. Els vins els han servit amb una màquina dispensadora que manté l’ampolla oberta sense oxidació. Ho acompanyen amb un tast de formatges, codonyat, oli de la finca i un pa de vi Clos Mogador fet pel forn de pa Sistaré de Reus.

El Manyetes és un vi de Vila de Gratallops. Monovarietal de carinyena. La copa representa el Priorat en la seva essència: ceps que han hagut de sobreviure a poca aigua, molt de sol i la humitat justa que els regala l’Ebre. Això el fa justament mineral però extremadament fresc, com un aire condicionat de fruita vermella. El Clos Mogador entra a la boca i l’omple de silenci. Al cap d’una estona, com si hagués trencat la timidesa, et va parlant a cau de pupil·la com un  amic retrobat. La Katja diu que és un vi de meditació. Seria absurd perdre el temps amb notes de tast abocats als sentits. El Clos Mogador us parla directament al cor.

Amb el Nelín arriba René Barbier, que ve a dir hola. Ens parla del blanc, que ell pronuncia lleugerament afrancesat. Obre molt poc la boca. Els llavis xiuxiuegen i les paraules són menudes com un gra de raïm. Amb l’estona que passem no parla dels seus vins ni del celler, parla del Priorat. Discurs d’equip. Si per ells fos, tinc la sensació que cap dels ‘cinc magnífics’ voldrien dir-se així. El Nelín trenca tots els esquemes. Té aroma de negre, però a la boca és fresc, humit, platànic, verdós. René Barbier reivindica que al Priorat hi ha blancs increïbles, amb molt de recorregut.

Quan deixem el celler, el migdia s’ha instal·lat a l’horitzó. Les paraules del vi ens han quedat tatuades a la llengua, com un petó de final d’estiu. A la carretera tornen a aturar-nos per les obres. I si Clos Mogador fos un homenatge als camins nous? Isabelle Barbier va anomenar ‘Mogador’ al gran domini que la família va atresorar a finals del s.XIX a Vaucluse, a França. I el mateix nom el van escollir pel celler del Priorat. Posar un nom al paradís pels que han perdut l’Edén. Mogador és el Macondo de Gabriel García Márquez. Mogador com un pany de terra semi-desèrtica, menystinguda i antiga on aixecar d’arran de còdols els somnis més alts, les avingudes més arbrades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *