Córrer amb l’excusa de beure vi

“Els cellers seran sempre nostres”

La quarta edició de la Marató del Priorat ha estat un èxit. Els centenars de corredors que diumenge 15 d’octubre es van aplegar a Falset van combinar dues passions aparentment contradictòries: beure vi i fer esport. Fa anys que els cellers han introduït activitats esportives en la seva agenda de visites. Solen ser curses per les vinyes, acompanyades (al final) per un tast de vins del celler. Se’n fan a força cellers, escampats pel territori. Però no n’hi ha cap de tan autèntica, boja, preciosa, mítica i ben organitzada (fins el moment) com la Marató del Priorat. Malgrat aquestes paraules, la cinquena edició no està 100% garantida.

Hi ha curses que t’escullen. Tu no les tries: són elles les que et trien a tu. El març del 2010 en vam sentir a parlar per primera vegada gràcies al llibre “Córrer per ser feliç” de l’Arcadi Alibés. A França, a tocar de Burdeus, s’hi feia “La Marató més llarga del món”, la del Médoc. En realitat té els mateixos 42.195 quilòmetres que la resta de maratons, però en aquesta et donen vi a cada avituallament i es fa… fantàsticament llarga. Des de fa quatre anys, un grup de bojos (Dracs Runners) es van proposar fer una cursa amb les mateixes característiques al Priorat: recorreria les vinyes i faria parada als cellers. També es serviria vi i menjar de qualitat als avituallaments. Aquest 15 d’octubre van fer feliços centenars de corredors.

La Cooperativa de Falset-Marçà, una catedral del vi de primer ordre, serveix de sortida i arribada. En aquesta edició, les coses tampoc han estat fàcils. Primerament, s’hauria hagut de celebrar l’1 d’octubre, però es va haver de canviar per la coincidència amb el referèndum. Per una organització gran hauria estat un problema gros, imagineu per una de petita, que penca per cobrir despeses i que es fa realitat gràcies a desenes de voluntaris. Però tanmateix, allà estàvem tots els que vam poder. A dos quarts de deu en punt del matí, després d’una petita romeria per dins del preciós celler modernista ja fèiem saltironets per estirar i treure’ns els nervis. Al meu costat un home crida: “els cellers seran sempre nostres!”. L’aplaudeixen. Fa dos diumenges que van trencar la cara a les nostres tietes per voler protegir els col·legis electorals. Per molta gent, la pena, la injustícia, la ràbia s’ha quedat engabiada a dins. De vegades una marató serveix (també) per fer un exorcisme.

Donen el tret de sortida. La majoria dels participants ho viu com una festa. N’hi ha que s’han disfressat i tot! El primer tram deixa enrera la “Coope” i pren un camí d’asfalt fins els horts cap a Bellmunt. Als dos quilòmetres i mig, quan la majoria de “runners” encara no han trencat el suor, ja trobem el primer avituallament. Sí, amb vi i menjar. Ens hi aturem, perquè hem vingut a donar-ho tot… Però què llarga se’ns fa la pujada fins al primer puig! Després, ens endinsem en un indret de vídeojoc. Sabeu aquelles pantalles en que un cotxe corre per un paisatge de 360 graus mil.limètricament dissenyat? Doncs això és el que trobareu a partir del quilòmetre 4. Una vall de vinyes tardorals, on els pàmpols et van donant la mà, com un passadís d’animadors. Arribem a Bellmunt amb el cor galopant.

Marató, Priorat, Dracs Runners, Cooperativa Falset-Marça, Gratallops, Bellmunt del Priorat, Gratallops

(Recorregut de la cursa extret de la web de l’organització)

Els pobles del Priorat són de postal. La gent surt al balcó. A la Cooperativa hi han apostat un nou avituallament, aquest cop amb vins embotellats. La incansable Ruth Troyano ens fa una foto, abans de beure’ns un fantàstic Gran Clos i un GR-174. Seguim. De Bellmunt a Gratallops venen els costers més preciosos. El camí es va tornant llicorenc. Abans les vinyes eren de canyella, de sóls calcaris. Ara conquerim el Priorat d’altura. La carena de la Serra del Montsant us saluda mentre aneu remuntant les vinyes de Vinícola del Priorat. La pujada és senzillament zen. Tant si esteu bé de forma com si aneu donant cops de coll a cada pujada, el paisatge és irrepetible. Després d’una fantàstica baixada tècnica us topeu de morros amb el celler d’Àlvaro Palacios.

Si pugeu les escales de fusta (és voluntari) hi ha un oasi. Tres músics toquen jazz en un jardí. Les copes són de vidre. Hi ha Camins del Priorat. Si us poguéssiu veure des d’un dron, us treurieu la camelbak, les sabatilles esportives i descalços celebraríeu l’arribada de la tardor (o del que sigui) amb una copa de vi negre a les mans. Ens desperten del somni per demanar-nos una foto. El moment bé s’ho val. Però marxem de seguida cap a Gratallops. A mesura que aneu remuntant els carrers de pedra aneu sentint un tam-tam de tribu, que esclata a la plaça. Hi ha un violinista que talla una cuixa de pernil com si interpretés Chopin. Nova glopada de vi Un magnífic Ònix.. Sentim que el cor se’ns escalfa. I de mica en mica se’ns obliden paraules com “Aquarius”, “barretes” “sals minerals”…

La tornada (pels que feu la Mitja) és una repetició de l’anada. Pugeu de nou la carena fins a caure en direcció al riu Siurana. La baixada entre llicorella és una connexió única amb el territori. Sentiu cada pedra a la sola. Cada arrel a la punta de les ungles. Sentiu tota la brutalitat de la terra. Si la boca se us asseca (efecte del vi) és normal que experimenteu ser ceps del Priorat per una estona: poca aigua, terra dura, arrels maltractades,… viticultura heròica. Així cullen el raïm dels costers. Sentim un respecte enorme pels pagesos, que ens saluden, mentre passem com sagetes fluorescents sobre els camins de cabres.

El riu se’ns apareix com una cançó del Serrat. El riu (Siurana) ja no és el riu. “Pare, digueu-me què/li han fet al riu/que ja no canta”. Sort de les dues infermeres que ens animen al següent avituallament. En la distància reconec (sense conèixe’ls) la Sara i en Martín Pérez. Som a Mas Martinet! Aplaudeixen als corredors, però nosaltres els aplaudim a ells, mentre glopejem les penes amb un Martinet Bru. La carena que mena a Falset és dura com l’esquena d’una mula. Podreu fer la fermentació malolàctica abans de fitar, de nou Falset. Al campanar hi viu una gran varietat d’ocells. Ho notareu quan hi passeu per sota. Podríeu medir l’autenticitat d’un poble si compareu el refilar dels ocells de la torre de les hores. La de Falset és esbelta i vetusta. I el perfil del Castell també ens amoroseix la tornada, de nou pel camí de les vinyes.

El darrer quilòmetre per dins de Falset és emotiu. Els carrers estrets, per on amb prou feines hi passa un cotxe, se us obren com una ferida calenta. Les plantes dels peus us van recordat que porteu 20 quilòmetres i que l’empedrat no és precisament Nivea Vissage. A migdia, no hi ha gaire gent animant. Fins que trenqueu per una galeria i sortiu de nou a la carretera. Una giragonsa més per conquerir la Cooperativa pel flanc esquerra i ja noteu de nou el rugir de la Meta. Els finals sempre són iguals. Pensats per cobrir dues necessitats bàsiques: aplaudiments i menjar. Però un cop heu travessat l’arc, borratxos d’endorfines, us reconeixeu com a molt més importants, més especials, més sincers, més vosaltres. Havíeu sortit menuts, heu tornat gegants. Tenim el convenciment que és una de les millors curses que es poden fer avui en dia si us agrada el vi, córrer, les dues coses o cap d’elles.

Al final hi ha una barra de bar amb la promesa d’un entrepà o un plat d’arròs amb conill i pollastre. Empateu, això, organitzadors de curses (cares). Si li haguésssim de trobar una pega seria el vi de la barra. Una garrafa de la Cooperativa en got de plàstic és un premi escàs per una cursa que estima tant el vi. Segur que a la pròxima edició podeu servir (i fer pagar) ampolles dels avituallaments.

La gent arriba contenta, alguns amb la disfressa intacte. Falset s’ha anat despertant, però s’enyora una mica més de presència institucional. La Marató del Priorat fa rebentar el turisme en un cap de setmana post-verema. Descobreix als ulls metropolitans paisatges només destinats ala pagesos. Dispara l’amor per visitar cellers, qui sap si un altre cap de setmana, perquè tot això ho haureu de mostrar a la gent que estimeu… Hi molta il·lusió a la Meta. Però deu ser tan difícil arribar fins aquí! Seria una llàstima que la falta de suports, les dificultats per trobar espònsors o el cansament (comprensible) dels organitzadors fessin perillar-ne la continuïtat. S’han de protegir els emprenedors, del vi i de les curses. “Els cellers seran sempre nostres”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *