Del cep a la copa a Torres

Tastar raïm i tastar vi

Durant la verema hi ha l’oportunitat de tastar el raïm madur directament del cep. Pot ser una experiència sorprenent pels amants de vi. El gra és menut, la pell és gruixuda i hi ha poca polpa si ho comparem, per exemple, amb el raïm de taula de Cap d’Any. El gust no té gaire relació amb el vi. A Torres, a Pacs del Penedès, han ideat una activitat que arrodoneix i complementa el pica-pica de raïm. Tastar, al costat dels grans acabats de collir, un vi monovarietal elaborat amb aquell raïm. L’activitat és el resum de la feina de la vinya: milers d’hores de sol, pluja i amor des del gra fins al vi. Ho fareu en una taula parada al mig de les vinyes, amb el vent de setembre despentinant-vos la clenxa. Ho coronen amb un brunch de campionat i es complementa amb una visita en petit comitè al celler.

Arribem a Torres una tarda de setembre. Al hall de la recepció hi ha quinze persones. Quan surtin a la vinya es penjaran els jerseis a l’espatlla i s’arremangaran la camisa. És un gest inequívoc que tenen ganes de fer feina. A més, fa calor. Al camp hi ha una pau insòlita per ser temps de verema. La terra està calenta, l’aire és fresc i els sarments estan plens de raïm impacient. Quan colonitzem la vinya el grup afina els sentits. Com un escamot que hagi de conquerir una platja. Estan motivats. L’activitat prometia descobrir la distància sideral entre un gra de raïm penjat del sarment fins al raig de vi.

A la dreta del celler hi ha una vinya domesticada. Cada renglera de ceps és una varietat diferent i està marcada amb un cartell. Aquesta tarda han tapat alguns plafons. L’activitat comença amb un joc. Tres grups diferents hauran de localitzar les varietats ocultes. Tenen fulls amb una descripció generosa. La resta l’hauran de fer amb els cinc sentits. Són gent amb experiència, amants del vi, que saben identificar perfectament un Chardonnay d’un Pinot Noir en les etiquetes de vins… Però ho sabran fer en una vinya? Els aprenents de viticultor apamen els pàmpols, inspeccionen els garbons, ensumen els grans i se’ls emporten a la boca. És divertidíssim.

Gairebé un quart d’hora després tots han jugat a ser Sherlock Holmes. El visitant se sent protagonista perquè l’experiència la decideix ell. Torres està fent un esforç per orientar l’enoturisme cap a activitats més personalitzades, íntimes, diferents i enriquidores. En plena activitat, arriba un autobús amb una cinquantena de turistes que, per l’accent, juraria que són russos. Torres continua sent un dels cellers amb més visites del país. Però el tour no inquieta gens els inspectors de vinyes, que escolten amb delit el veredicte final quan comencen a destapar cartells. La majoria dels visitants encerta les varietats, tot i que no és gens fàcil.

En un racó a l’ombra, com una promesa que espera, els ha anat observant una gran taula parada. Hi ha quatre copes per persona i sis bols amb raïm de la vinya. Els visitants s’hi asseuen amb el delit d’un alumne el primer dia de classe. Observen el seu tros de taula com un pupitre. Hi ha un llibre amb les explicacions, un bolígraf de Torres i una cartolina blanca amb els forats per les copes i els noms dels vins i de les varietats que tastaran. El detallisme és fabulós.

Les explicacions són entenedores i el libretto ajuda a no perdre’s en alguns topants excessivament tècnics. La gent els escolta com si fossin aspirants a un Master of Wine. Sobre la taula, el raïm que abans s’havia de descobrir, ara està etiquetat, net i preparat per cruspir-se’l: garnatxa tintorera, chardonnay, sauvignon blanc, merlot i vitis labrusca (la meva veïna de taula diu “lambrusca”) Però el cert és que és no és el raïm amb el qual s’elaborarà l’escumós italià. Del ‘labrusca’ no se’n fa cap vi. Això sí, el gra té un espectacular gust de maduixa.

Asseguts enmig d’una vinya, anem descobrint secrets de viticultors. Per exemple, que la polpa del raïm sempre és blanca, encara que la pell sigui negra. Que la pellofa ens donarà el color i les aromes. Que el pinyol i la rapa ens aportaran acidesa i verdor. Que hi ha una capa de cera, la pruïna, que ens regalarà els llevats per fermentar el vi. Es pronuncien diverses vegades les paraules ‘antocians’, ‘tanins’, ‘maduració fenòlica’ i ‘maduració tecnològica’, que ens sonen igual d’exòtiques que sempre, però que s’esforcen com mai a posar-les en context.

El context és anar tastant un gra de raïm i la seva equivalència de vi. I us aviso d’entrada: és una comparació cruel. Com un cuc i una papallona. El raïm de la vinya té poc a veure amb el vi que després beurem a la copa. Però que bé que ens ho passem! Ens deixen jugar a ser enòlegs, a olorar els grans, a imaginar l’estranya alquímia que els convertirà en vi. Auguro que ben aviat alguns cellers faran una experiència de laboratori, sumant cupatges i recollints mosts de les tines…

Mosseguem un gra de Sauvignon Blanc, que és àcid i té un toc herbaci. I tastem una copa de ‘Fransola’, un monovarietal del Penedès que ha criat 8 mesos en bótes de roure. I sí! Li notem memòria d’herba, un àcid fresc i potent, però hi ha moltíssimes més coses. Els atrevits les van dient en veu alta i els guies els animen a dir-ho (ai!). I clavem les dents en un Chardonnay, que és més dolcenc que l’anterior. Esperem la copa de ‘Sons de Prades’, que ha criat sis mesos en bótes de roure francès a la Conca de Barberà. I amics, se’ns escapa un somriure d’alumne aplicat quan notem un núvol de sucre i llaminadura quan posem el nas (tot el nas, com uns experts) fins el fons de la copa. Això rutlla.

Dentellada al Merlot. Aquest és més pellut, més complex. I a la copa ens trobem un ‘Bellaterra’ que no té massa relació: un Penedès, amb sis mesos de criança. Fa olor de pruna i té records de carn a la brasa. Ens queda tastar el Pinot Noir. La pell és més fina i el color més pàl·lid. Però a la copa se li passen les vergonyes. El ‘Mas Borràs’ és un vi que fa olor de boira, tempesta de fruita i tardor. A la boca, és cendrós, finíssim, amb una alegria insòlita que ens puja a les galtes i les va colrant. Tenim moltes preguntes i les contesten totes abans que arribi el berenar, que ens presenten com a ‘brunch’, encara que no es serveixi entre el breakfast i el lunch. Coses de winelovers, suposo.

Hi ha croissants amb enciam i mayonesa, pa amb tomàquet, embotits, truites, rotllets de tomàquet i tonyina, croissants de xocolata, de mantega… Però sobresurt com una emperadriu l’excel·lent “Viña Esmeralda” rosat, superb. Els guies conviden a repetir les copes que faci falta, però el rosat és el que primer s’acaba, amb permís dels vins del tast. Aquí es fa la xerrada, la complicitat, les confessions, les fòbies i les fílies. Ho resumim en aquest vídeo.

Ja ens coneixem tots i encara falta la visita comentada al celler en petit comitè. El trenet per 15 persones. Avui ho deixarem aquí i qui vulgui saber com és la visita podeu clicar en el nostre comentari anterior, en una visita amb més públic. Marxem amb una sensació encara millor. L’esforç per fer visites més reduïdes i exòtiques els està funcionant. Val molt la pena, malgrat que continuaran arribant autobusos plens de russos. I per molts anys!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *