Visita a Caves Nadal (Penedès)

Caves Nadal, Penedès, El Pla del Penedès, Enoturisme
Les vinyes de l’aeròdrom

Primer van crear el cel i la terra. Després les muntanyes: el Massís del Garraf, la serra de Clivilleres i Montserrat. I allò va donar nom a El Pla del Penedès. Després ja van arribar els Nadal. La nissaga (no és una paraula a l’atzar) hi va arribar el 1510. Des del 1943 fan cava. Van haver d’esperar que els tornessin la meitat dels terrenys, que durant la Guerra Civil eren un camp d’aviació republicà. Allà on aterraven avions ara hi ha regna la pau d’un formiguer amb un centenar d’hectàrees de vinya. Hi arribem en plena verema i l’olor de fruita fermentada és sensacional. 30 dies entre agost i setembre que donen sentit a totes les estacions de l’any.

Lloc

Si teniu edat per saber què era “Nissaga de poder” i la vèieu, esteu de sort. A Nadal es van rodar les escenes de vinya de la sèrie i a la casa del costat, can Raspall, els exteriors de la residència Montsolís. Ho recorda un cartell fotogènic a l’entrada de la finca de can Nadal de la Boadella. És una estora de vinya. Una de les extensions de terra juntes més grans de la zona. En aquest punt és impossible sentir dir els avis “Abans tot això eren camps”. És el Penedès intacte des de fa 500 anys.

L’aparcament de l’entrada està ple. Hi ha un cartell de benvinguda en vuit idiomes. Crec que un d’ells és rus. Però en dos d’ells necessito ajuda oriental. L’enoturisme es mima: obert els set dies de la setmana amb reserva, grups reduïts, trepitjeu vinya i el tast és generós. Si a sobre teniu la sort d’arribar-hi en plena verema, podeu collir raïm i endur-vos-el a casa. Recomanable portar barret i crema solar. Els dies són càlids i les nits fresques. El clima ideal per un assentament de raïm blanc amb una única varietat de negre, el Pinot Noir.

Visita

Durant tota la visita, observareu un anar-i-venir de tractors plens de Macabeu. Els remolcs descarreguen en una piscina de ceràmica vidriada. Tot el que veureu només passa uns dies a l’any. Els grans de raïm són engolits per una maquinària misteriosa i surten xuclats i sense branques per una altra banda. Només la primera premsada, el most flor, es fa servir per elaborar els vins de la propietat.

L’excepcionalitat de la verema no pot obviar un altre dels al·licients de la visita: baixar a les caves. Descendireu més de 40 graons sota terra. La humitat fon les bombetes i rovella la barana. Un cop a baix trobareu la fresca pròpia d’una entitat bancària al juliol. A l’estiu no té preu. Aquí és on l’antiguitat fa pàtina i és vella i bella a la vegada. Nadal és un celler de brocanter.

Creixen parets de fongs entre milers d’ampolles adormides. La llum és íntima perquè les bombetes es connecten manualment a la corrent amb un curiós sistema. Les ampolles dels pupitres es giren a mà. Hi ha un telèfon del s.XX. Ara ja no funciona, però. Tampoc hi ha cobertura de mòbil. Què més es pot demanar?

De tornada a l’escala hi ha una rajola pintada a mà amb l’any de gràcia de 1943. Només quatre anys després de la Guerra Civil, amb mitja propietat expropiada, l’hereu dels Nadal va decidir dinamitar el subsòl per fer-hi caves. A fe de Déu que va caldre dinamita. Dels destil·lats es van passar a fer caves. Hi ha idees que són a prova de bomba. Després, amb la generació actual s’ha optat per fer escumosos de qualitat, dels que es fan pagar, vaja. No d’aquells que treuen lluïment a la comarca.

Tast

Les quatre ampolles que tastareu ja us esperen en una sala de tastos amb vistes. Heu de mirar el paisatge des de la finestra: un mar vinya a bord d’un vaixell. Abans, haureu passat per la sala tines, en general avorrida. Però aquí resulta sensacional, gràcies a la tenacitat de l’Elisabet, la nostra guia. Observem com fermenta el vi i de debò juraríeu que és escudella bullint. D’una de les tines tastem un rosat que fa tres dies era raïm. Com se n’aprèn en llocs que deixen tocar, preguntar i tastar!

El tast és complert i generós. Comencem per un xarel·lo (blanc o vermell) que dóna tot el sentit a la paraula “monovarietal”. Passem a un ‘Salvatge’ rosat sensual i càlid que fa honor al seu nom. Després tastem un Gran Reserva natural esplèndid.

Al final ho rematem amb un vi de botrytis. Tot i el nom de malaltia, és fantàstic. Un fong que només es pot aprofitar algunes anyades dóna al vi aquell gust dolç del moscatell però manté una saludable acidesa: el resultat és excepcional. Marxem amb la sensació que no es pot demanar més a una visita. Bé, quedar-nos a dormir, potser. Doncs resulta que aviat hi haurà un aparcament d’autocaravanes gratuït amb vistes a les vinyes i la possibilitat de fer una visita l’endemà. Ai, ai, ai, que tornaran a obrir una pista perquè hi aterrin, de nou, els avions…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *