Visita al celler del Sirot (Torrelles de Llobregat)

Bodega Badell-Herrero, Torrelles de Llobregat, Enoturisme, Vi de cirera

El jardí de les cireres

Vi de cirera. D’entrada, sorprèn. Si us atreviu a tastar-lo notareu poca diferència amb el vi: potser en l’aroma o el gust a fruita. Indiscutiblement en la història. Elaborar l’únic vi sec de cirera del planeta és caminar per una corda fluixa entre la genialitat i la bogeria. El projecte és sòlid i les parets fortes. Mentre el temps i el mercat posen aquest celler al lloc on es mereix al món visitar la masia de Can Pi és un plaer pels sentits. Abocats a una monotonia de muntanyes verdes, en un jardí de l’Edèn ple de culs de cirera, tots podreu trobar un preciós banc on posar a prova els vostres prejudicis.

Lloc

Hi ha paradisos a 20 minuts de qualsevol metròpoli. Però estan ocults i entabanen els GPS. Per això el més recomanable és seguir al peu de la lletra les instruccions que ens dóna en Josep Badell, com un fil d’Ariadna. Poseu “Segona Avinguda, 68-70, Torrelles de Llobregat” al Google Maps. A partir d’allà només haureu de fer cas als cartells que indiquen “Sirot: vi de cirera” i trobareu el celler en dos minuts.

La Masia de Can Pi és una casa de llaminadura: parets de torró, sostre de neules, envoltada per un dònut de cireres i una immensa corona de boscos. Fins i tot hi ha un turó de canyella. Tot és saborós i fragant. Als voltants de l’hort hi ha bancs i taules de palets. S’hi pot seure, prendre vi de cirera i collir fruita directa de l’arbre. A l’arribada, en Josep ens rep amb un nadó acabat de néixer als braços: amb prou feines té 10 dies. La primavera s’encomana en cada bri de cosa.

Visita

El triangle format per Torrelles, Sant Climent i Begues constitueix una de les valls de cireres més boniques de Catalunya. A la primavera és un espectacle. Queda a recer de l’autopista, l’autovia i el Llobregat. És una reserva índia. Allà, al bell mig dels cirerers, en Josep Badell ha trobat una lona on deixar-se caure per KO derrotat per un somni massa gros, massa fort per intentar esquivar-lo: fer un vi de cirera.

L’origen de tot plegat és força divertit. La mare d’en Josep li va portar unes ampolles de suc de cirera per donar sortida als excedents. La fruita marcada fa de mal vendre, però si és bona encara fa més mal haver-la de llençar. Aquell suc se li va fer malbé a la nevera. Li havia fermentat. Eureka. La cirera desitjava ser vi.

 

Aquella espurna va incendiar la vida d’en Josep, fins llavors dedicat a una feina absolutament diferent: periodista, reporter. En aquest blog no parlem amb gaire profusió de les persones que fan el vi. En general, donem més importància a la visita i el producte. Però en aquest cas és ineludible. Una sola persona contra un món que l’interroga. Com elaborar un vi de cirera? Amb quina tècnica? Com el podrem vinificar? Hi ha marge per posar-lo en una bota? S’ha de mesclar amb raïm? N’hi podré dir vi? Qui el tastarà per avalar que no estic boig? I finalment… qui el voldrà comprar?

Tast

Resoldre aquests dubtes és la segona cosa més divertida de la visita, després de tastar els productes. La majoria de llengües tenen reserves per tastar vi de cirera. Les nostres, com a mínim. Tots els prejudicis corren coll avall en el primer glop. És vi, no és suc de fruita. La copa que eixampla els límits del raïm. L’aroma és generós. A la boca s’estira com un piano amb noves tecles. Toca recursos gustatius inèdits, tusta les papil·les d’una forma insultantment diferent. On éreu quan bevíem raïm?!

Després de la primera copa els llavis en desitgen una altra. Com un morreig furtiu. Per això deixem la taula de teca, les cadires de jardí i estirem les cames per l’hort. Les cireres pengen dels arbres com una provocació. Cirera i glop. Glop i cirera. Si no fos perquè la tenim vetada, faríem servir la paraulota “maridar”. La rosada ens ha mullat els camals del pantaló. Però el que tenim humits són els ulls: emociona.

La visita a la sala de botes ens passa d’una revolada. Un cop has travessat aquesta muralla tot és possible amb cirera. I és aquí on el celler demostra que es vol fer gran: vermut de cirera, licor de cirera (res a veure amb la ginginha lisboeta) i vinagres de cirera. Per cada ampolla de Sirot es necessiten dos quilos de cirera. Amb els pinyols en faran coixins. I així continuaran somniant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *