Visita al celler Fargas Fargas (Pla de Bages)

Fargas Fargas, Pla de Bages, Salellas, Enoturisme

El misteri de la vinya

A cinc minuts de Manresa trobeu un reflex dels petits grans cellers de França. La masia de Cal Quico, a Salelles, és una connexió entre el camp i la ciutat. Els clients hi aparquen per comprar vins embotellats, vins a granel o productes de proximitat. És un lloc que fa de bon tornar i on la majoria agraeix marxar amb el portaequipatges ple. Les portes sempre estan obertes perquè el pagès treballa les vinyes a dues passes del celler. El viticultor i els ceps han acordat una vida en comú. Els termes d’aquest contracte són una història bonica però de vegades complicada: la de la pagesia al segle XXI. Un relat que s’ha d’entendre a partir d’un gran fil argumental: descobrir el misteri de la vinya.

Lloc

Una gran bota fa de cartell de benvinguda. Si us despisteu venint de la carretera de Manresa al Xup topareu amb la benzinera de Salelles i ja us haureu passat. La bota és grossa com un vagó de tren i està situada a la dreta. Seguint el camí (no espereu trobar cartells) veureu la masia de Cal Quico. Aparqueu a l’entrada.

A mig matí els clients entren i surten, la majoria amb garrafes. Ens asseiem en un gran banc de fusta que hi ha al pati de pedra i de seguida ens treuen un porró de mistela i un plat de carquinyolis. Ja ens hem entaulat. Sota una malla d’ombra fresca comença el relat. És un privilegi visitar un celler de la mà dels propietaris. Però a més, en Quim Fargas té traça, passió i ofici. Ofici de pagès. Si les seves mans no s’estiguessin movent-se per explicar la història del celler estarien podant els ceps. Arribem a finals de primavera i s’està acabant la poda en verd.

Visita

Anar a la vinya és una masterclass de viticultura en 30 minuts. Si fóssim conscients de la feina que hi ha darrera de cada copa de vi, escoltaríem més atents. Al costat del pagès, cada vinya és un llibre obert. Un cep està programat per escampar-se, per estendre’s com una Festa Major. I el viticultor l’ha de domesticar, l’ha de lligar, podar i domar. És una conversa sense paraules. Durant l’hivern la vinya ha fet els plans per la temporada d’estiu, ha estès les arrels i ha imaginat fins on podria arribar. La resta la farà el sol i la pluja. El paper del pagès és d’intèrpret, de guia, de tutor. Vist així una vinya és ben bé com un pati d’escola.

El pagès està connectat a la natura d’una manera íntima. I un dels aspectes més fascinants de visitar Fargas Fargas és precisament descobrir el misteri dels ceps. Tafanejar aquest engranatge ocult que hi ha sota terra. Si la vinya és vella, si rep prou aigua, si li cau sol, si es deixen les fulles per tapar els gotims, si no rebaixen la coberta vegetal per obtenir nutrients, com es combaten els fongs o els insectes. I també el debat de si planten ceps autòctons, com el Sumoll, el Mandó i sobretot el Picapoll. Algunes d’aquestes varietats es van arrencar fa anys per la mateixa moda per la que ara arrencarien els Cabernets i Marlots.

El vi és un miracle que només es produeix un cop l’any. Però calen 12 mesos per preparar les vinyes. La masia de can Quico ha vist moltes anyades. A la biga de fusta de l’entrada diu que és del 1898. L’experiència és més que centenària, però estan ben preparats. De tornada al celler descobriu que quan la van aixecar ja van pensar en el vi. Hi ha dos dipòsits immensos que aprofiten el desnivell del terreny on s’aixafava raïm, es deixava caure en tines de pedra i es canalitzava cap a l’altre casa, on actualment hi ha el celler. Si mai es rehabilités seria un viatge al passat. S’ha conservat molt bé. Al costat hi ha les tines d’inox, algunes de les quals hi tenen una poesia.

A l’estómac de la masia dormen els barrils de fusta. El lloc és just per la mesura de les 10 hectàrees de vinya que tenen cultivades. Si creixessin, on viurien? A la seva web hi han penjat una frase de Jean Giono, un escriptor francès que va glossar, sobretot la vida a pagès a Provença: “es pot fer el retrat d’una persona a partir del seu paisatge”. A Fargas Fargas són el que volen ser i volen ser el que són.

Tast

A la part davantera de la masia hi ha un preciós espai per fer-hi tastos, a l’ombra de les pedres. S’ha rehabilitat bé, amb aquella idea noble que fa anys es fomentava l’agroturisme. Viure a la casa del pagès, del ramader, del viticultor, i no buscar un hotel de cinc estrelles al mig de la muntanya. També parlem d’això mentre anem tastant els vins. Primer un blanc Macabeu i Chardonnay de 2016 fresc i valent, un vi d’estiu. Les paraules ens van acompanyant malgrat que hi ha un dels aperitius més complerts i bons que hem tastat: producte de proximitat excel·lent.

Després arriba l’Ull de llebre, un vi més de tardor, suculent i ben equilibrat. I finalment el Cabernet Sauvignon, un negre amb fusta, de guarda, un vi d’hivern. Se’ns passen les hores com si estiguéssim a casa d’uns parents. És així de franc i d’amable el tracte del Quim i de la Rosa. Al final quan tanquem el capó del cotxe ens ve al cap aquella tradició francesa d’anar tornant als cellers que ja s’han visitat només per comprar vins. Per mantenir el vincle entre el client i el viticultor igual que el pagès el manté amb la vinya. Perquè sigui una connexió entre el camp i la ciutat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *