Visita al celler Raventós i Blanc (Penedès)

La revolta biodinàmica

Raventós i Blanc vol ser diferent i cada vegada s’esforça més a demostrar-ho. Després de decidir el 2012 abandonar la D.O. Cava per fer una viticultura més exigent, precisa i respectuosa amb el territori… Després de fundar el 2013 un nou celler, Vins de Terrer, inspirat en la vida més autèntica de pagès de fa un segle… Després que el 2014 el seu director, Pepe Raventós, optés per elaborar una línia de vins naturals el 80% de la qual es ven a l’exterior… Després de complir-se els primers cinc anys de l’aventura de crear una D.O. pròpia (Conca del Riu Anoia) en la qual de moment no hi ha cap altre celler que els hagi seguit… Després de tot això… Raventós i Blanc continua amb ganes de marcar la pauta i ultima un nou projecte. Raventós i Blanc es queda amb la marca d’escumosos i Vins de Terrer amb els tranquils. En algun lloc del Penedès, que duen molt en secret, s’acaben de posar les bases per crear aquest nou celler, des del qual esperen inspirar una nova generació de vins.

 El roure

El roure que dóna imatge a Raventós i Blanc, plantat fa centenars d’anys, s’ha mort. Des dels vidres d’una comodíssima sala d’estar veiem com un grup d’operaris l’embalsama. “Les arrels arribaven fins a les vinyes”, ens prometen els que van assistir al minuciós desenterrament del majestuós roure. “Arribaven fins a Codorniu”, afegeix un altre amb un somriure maliciós. Els Raventós van deixar Codorniu, les caves de la família, fa més de 30 anys. Però es van endur la història que els pertocava… i el roure. L’arbre va quedar a les vinyes de Raventós i Blanc, que el va convertir en el seu símbol, en el seu emblema. Ara li han tallat les arrels, l’estan polint i tractant perquè la fusta es mantingui robusta. La seva mort és un símil: la tradició perviu.

La proposta

Atrapat en aquestes cabòries ens arriba la veu amable d’en Lionel López, acompanyat de la Judith Baldris i d’en Jot Camps. Raventós i Blanc ens ha convidat a visitar la propietat de manera privada. A la finca no s’hi fa enoturisme. En aquest article no posarem el preu, ni com arribar, ni com és la visita. El per què d’aquest article és senzill: escriure amb la mateixa honestedat sobre coses que us puguin interessar. No aspirem a fer un reportatge publicitari ni a ser una crítica de res. Tanmateix no ho podríeu contrastar perquè no fan visites. Ara bé, és interessant saber com treballen i què fan. Per això hem acceptat gustosos la proposta. Ho farem al costat de dos bloggers del Penedès: Maria Rosa Ferré i Galimany, de www.cellerscatalans.cat i Núria Martí, de www.prettywines.com.

La visita

Res ens fa més feliços que el Land Rover Santana 109 Súper (matrícula B-FS) que ens portarà de passeig. Ni el barret de palla que ens han regalat a RiB. Un dels enòlegs, en Jot Camps, condueix. La Judith Baldris, de comunicació, carrega un cistell de vímet a la part del darrera. Enoturisme de descapotable. Parem a l’entrada de la finca just per observar que ben posat els ha quedat el Massís de Montserrat al fons. Primer va venir la muntanya, després els fòssils que han quedat a bona part de les vinyes i després ja van arribar els Raventós. L’estirp porta a la zona des del 1497. És a dir, cincs anys després del descobriment d’Amèrica. El fill del propietari actual serà la generació número 22 que treballa la finca. El seu pare ha fet un gir copernicà a l’empresa després de viure cinc anys a Nova York. Vol fer una viticultura integral, de la vinya a l’ampolla. Si diem que són ecològics, orgànics, biodinàmics i antisulfúrics ens quedaríem curts. Llauren algunes zones amb cavall, tenen ovelles per esquilar les males herbes i fins i tot han desnonat els pals d’electricitat perquè han comprovat, de manera efectiva, que hi ha més malalties al voltants dels ceps on hi ha camps energètics, Ja compten els dies que els queden per treure una torre de telefonia del mig de la finca.

 

El projecte

L’ecologisme necessita gent com els de Raventós i Blanc per prendre’l seriosament. Molts pagesos són ecològics, però no tots els elaboradors ho són. L’esforç per fer d’exemple és d’aplaudir. La seva feina serà un altaveu. El compromís amb la nova D. O. Conca del Riu Anoia és impressionant: 100% viticultura orgànica i biodinàmica, 100% varietats autòctones, 100% collita manual, 100% de vinificació pròpia i un mínim del 80% de vinyes pròpies. Hi ha poques empreses que gosarien posar aquestes proves a Hèrcules. I us podem dir que sembla que ho compleixen, i que que hi creuen amb devoció. En Jot Camps parla de la finca amb l’amor que un guarda forestal us mostraria Yosemite. El que podria semblar una façana per vendre més és en realitat una preciosa obsessió. Tenen un grandiós projecte immobiliari per posar nius a cada espècie d’ocell que vulgui quedar-se a la vinya. A la seva web hem vist ressenyades 18 espècies, com el pinsà, la mallerenga, el pit-roig o el Puput. Hi ha ovelles, cabres, un cavall bretó preciós (que es diu François) i tres mules.. Hi ha un gran jaciment laboral a la vista que Infojobs hauria de mirar amb cura: llaurador de vinyes amb cavall.

El tast

Quan la Judith Baldris apuja la faldilla del cistell de vinya i treu un vi escumós De la Finca 2013 un núvol del cel s’alinea per tapar el sol. L’ecologisme funciona. Asseguts al Land Rover, tastem el vi mirant la vinya, que encara es manté fred. Tot l’esforç de construir un relat s’ha de sustentar en el glop final. I aquest producte pot passar molt bé la prova del cotó. Suposem que per això ens conviden. Però estan tant segurs de si mateixos que, de tornada al celler, fem un joc divertit: un tast a cegues amb un escumós de la casa i un altre estranger. Ho intentem però no encertem ni el país convidat. Resulta que en una de les copes hi ha el Manuel Raventós i Negre, l’escumós més antic de la finca (65€ l’ampolla PVP, però ho hem de mirar per internet perquè no ho saben) contra un sparkling wine de … la Gran Bretanya! Hi ha moments en què un periodista demostra que poc que sap de vins i que fàcil seria fer el ridícul. Només en un celler elegant, senyorial i amable ens escolten i somriuen. No hi ha trampa ni truc. A la sortida comprovem que han plantat petits esqueixos del Roure original i que ara són alts com un Sant Pau. Podran morir alguns símbols, però en creixeran de nous, mentre el Penedès escriu una altra pàgina de la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.