Visita al celler Can Morral del Molí (Abrera)

Can Morral del Molí, Abrera, Ullastrell, Enoturisme, Penedès

Tot això eren camps

Can Morral del Molí és una illa. Envoltada per una població de mig milió d’habitants, a cavall entre Ullastrell i Abrera (també Terrassa i Martorell) la finca té l’estrany privilegi d’observar prats als 360 graus. Vinya, olivera, bosc,… allà on per dinàmica hi hauria d’haver polígons industrials. Fa 400 anys que Can Morral existeix (i resisteix). Avui és l’única memòria del mar de vinya que hi havia en aquesta zona fa un segle. S’erigeix soleta, com una roca envoltada d’aigua. Els seus vins són estranys, singulars, gairebé extrems. Ells en diuen “vins laietans”. Són l’últim reducte de l’ADN dels nostres rebesavis.

Lloc

Una serpetina d’asfalt remunta la carretera de Les Carpes (BV-1201) fins al Suro. El Suro és un poble perquè té cementiri. Un cop el deixeu enrere, a mà esquerra, trobareu la finca de Can Morral del Molí És important el trajecte. De l’AP2 que esqueixa el Llobregat amb la indústria que embruta el riu, remuntareu la carena per anar oblidant la revolució industrial. Un cop a dalt, els arbres no us deixaran veure la SEAT. A tocar d’Ullastrell, també, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès.

En Xavier Morral i la Maria Font obren la porta de ferro forjat de Can Morral. Tenen pinta de pagesos de telesèrie, però són dos emprenedors. La pell del coll quartejada i el pullover de llana d’en Xavier no fan que sembli el què és: un professor d’Economia. Però el discurs el delata. El projecte familiar no es limita al cultiu de vinya i olivera. O l’elaboració de vi i oli. Hi ha una sàvia conxorxa entre persona i terra per buscar l’excel·lència en la singularitat.

Tots dos (i aviat algú més de la família) donen valor a les vinyes dels avis, adopten ceps orfes per falta de practicants, valoritzen espècies autòctones, redueixen la química amb cabassos d’amor. El resultat és un producte de qualitat i autèntic: un vi fet a prop de Terrassa, o un oli d’oliva genuïna. Què pensarien els que deien que l’oli de la becarut era “poc i brut”? Ara el serveixen en restaurants com La terrassa del Museu de la Ciència i de la Tècnica o a l’estrellat Capritx d’Artur Martínez. Si aquí no hi havia un jaciment de mercat que vingui Adam Smith i ens ho expliqui.

Visita

Les vinyes abracen la casa. Us hi podeu acostar a peu, travessant la carretera, o amb cotxe. Hi ha boscos, camins, cingles i fins i tot camps de cereals que alimenten les vaques de la Granja La Pasiega d’Abrera. Hi ha ceps que creixen en feixes amb el cartell de cada varietat. Però la majoria esclaten enmig dels pins. Als migdies bufa la marinada i l’aire del Mediterrani s’engolfa entre els camins de romaní i fonoll donant vins frescos i verds. Són vinyes sense pentinar. I la més vella és la més majestuosa: l’amfiteatre.

La natura ha modelat una butaca d’orelles perfecte. Les vinyes es desborden des del cim fins a la faldilla de vall. S’eixamplen als costats, amb un camí que amb prou feines deixa pujar un tractor. La verema és manual. Un dia d’estiu s’hi acosten tots els amics i deixen la collita enllestida en una vinya: així de màgica i arriscada és la feina en alguns cellers petits.

Tast

L’indret és preciós: una casa pairal ben conservada amb pati de pedra que convida a asseure’s. El tast es fa a la sala de tines de la masia. El Martialis blanc és un Macabeu de vinyes de 60 anys. La meitat ha passat per bota d’acàcia per fer-lo més robust, rodó i suau. I l’altra meitat en àmfora per afinar-lo. A la boca és una explosió de fruita. Llarg i generós.

Després tastem el vermell. Perquè no és rosat ni negre. La mescla prové de l’amfiteatre, on la meitat de vinyes són Xarel·lo (blanc) i l’altre Sumoll (negre). Ells el vinifiquen junt en un vi que té aspecte de rosat, gust de negre i no sabríem pas què dir-vos. S’ha de tastar per definir-lo. Després un escumós (Clàssic Penedès) amb 18 mesos de criança. És la nineta dels ulls dels propietaris, però aquí encara hi ha camp per córrer.

L’inconformisme arriba fins a dos vins “rars”: un vi bullit i una mescla de mistela amb vi de sol i serena. És una rúbrica a una tarda divertida, sorprenent i original. Però això no és només un celler és un banc d’ADN. De la mateixa manera que la forma rodona d’un gra de raïm a punt d’esclatar no és una fruita: és l’evolució inequívoca de tots els que abans han llaurat la terra. Vet aquí el que és la civilització.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *