Visita al celler Scala Dei (Priorat)

Scala Dei, Priorat, Enoturisme

Anirem tots cap al cel

El Priorat va néixer a Scala Dei. Al segle XII, a redós de la serra del Montsant, uns monjos van construir una Cartoixa. La van alçar a l’indret on un pastor els va dir que havia vist àngels pujant al cel amb una escala. Els religiosos van plantar la primera vinya. Aquell priorat va acabar donant nom a la comarca i el vi va transformar la zona per sempre. Avui l’herència dels monjos es viva: l’economia se sustenta en la vinya i la comarca treballa amb calma i sense grans luxes fent vi. Si avui els àngels tornessin a posar una escala, baixarien a fer enoturisme.

Lloc

Els calendaris prometien l’arribada de la primavera. Però a quarts d’onze d’un matí feiner de finals de març ningú havia desnonat l’hivern a Scala Dei. Els plàtans de la Rambla de la Cartoixa estaven humits. L’únic bar obert no havia decidit el menú. Sota les teulades centenàries no es veia ni l’ombra d’un niu d’oreneta. Arribem cinc minuts abans de l’hora concertada i els aprofitem per veure el poble. No en necessitem més. Un pont creua una riera i d’allà neix un carrer antic amb quatre cases (entre elles dos cellers, dues botigues i un parell de restaurants) una església i una plaça antiga. Pedra, heura i història. De seguida localitzareu el celler, però compte, que no és el lloc on comenceu la visita.

A la dreta trobareu la plaça. Al fons una lona negra empastifa la paret de pedra antiga per indicar-vos que és allà. “Espai Vi Wine Bar Wine Store”. A l’altre extrem de la plaça un mosaic de ceràmica mostra amb més orgull que l’edifici senyorial havia estat la Casa de Procura, una espècie d’Agència Tributària dels monjos. Ara hi ha la terrassa d’un bar.

Saltem per damunt d’un gos i entrem al vestíbul d’una antiga masia reconvertida en un centre de visites. “Però avui precisament ens tallen la llum i farem el tast en una altra sala”. Així és el Priorat: feréstec, fred, adaptant-se com bonament pot a ser un destí enoturístic punter, també els dilluns.

Visita

La primera part la feu a la Plaça, on us expliquen la història del Priorat. El guia ho fa interessant, amb un bon equilibri entre fets històrics i anècdotes. L’arribada dels monjos, la construcció de la Cartoixa, la introducció de la vinya i la proliferació del vi. Vinyes velles, terreny aspre, feixes de llicorella i produccions molt limitades. El raïm és escàs, però d’una qualitat altíssima. El secret està en la pell gruixuda. Com més antic el cep més gruix l’epidermis del raïm. I paradoxalment la vellesa aporta joventut. Són vins amb cos, aroma i potència. Llàstima no tenir una vinya al davant!

La visita continua a l’interior. Una enorme clau tanca la porta del celler. Al Priorat gairebé tot és antic, per bé que conviu amb la tecnologia. Una moderna taula de recepció en un magatzem amb bigues de fusta i teranyines. Una pica de pedra al costat de tines inoxidables. Un celler ple de barriques de fusta i al costat cups de ciment..En un passadís, podeu observar les 38 anyades que el celler ha embotellat, des del 1974 fins a l’any passat. Se’ns fa la boca aigua. El passat i el present es balancegen. Per fer el tast, però, entrareu al futur.

Tast

Gràcies als lampistes acabem la visita a la zona més noble del celler. Un despatx amb barra americana, neveres, i sofàs de pell amb uns finestrals prou grans com per no haver de dependre de l’electricitat. Primer tastem el Pla dels Àngels, un rosat pàl·lid amb el que ens encomanaríem a la regla de Sant Benet. És suau i odorant. Després els negres. D’entrada una Garnatxa d’Scala Dei.

Després ens omplim la boca –literalment- amb el Prior i el Cartoixa. Són vins amb tant d’aroma i gust que se’ns fa curt el tast, superada l’hora i mitja de la visita. Alguna cosa antiga i sàvia dels monjos ha deixat un pòsit en els vins que no sabríem pas explicar.

A la sortida el dia és igual de gris que abans, els lampistes treballen, fa rasca i al cartell del restaurant encara no han penjat el menú. En canvi, la nostra mirada és absolutament diferent. Ja no hi veiem un poble menut, d’una comarca freda. Ara ho entenem: és un priorat. Tots van fent, ora et labora, com un rellotge. El temps passa a poc a poc entre vinyes, cellers antics i cases amb història. Potser no són ràpids, ni moderns, ni es poden guanyar bé la vida. Però mentre aprenen a fer un dels millors vins del país donen sentit al paisatges. Ben bé com si fossin monjos del segle XXI.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.