Visita al celler Carles Andreu (Conca de Barberà)

Carles Andreu, Pira, Conca de Barberà, Enoturisme
Trepat Hotel

Aquest raïm autòcton i modest fa temps que viu una segona vida, més glamurosa, gràcies a la feina de celler Carles Andreu, el primer en elevar-lo. Una tasca que també ha inspirat altres vinaters, que mimen el trepat com mai i en són ambaixadors. A les instal·lacions de Carles Andreu s’entén que el vi no el fan només les vinyes centenàries, sinó les persones, l’amor i la constància

Lloc

Si conqueriu la comarca des de La Panadella apamareu la Conca de dalt a baix. Al camí us donaran la benvinguda gegantins molins eòlics, primer, i després, camps de cereals. La marxa s’alentirà, abans de l’Espluga, mentre avanceu tractors, el ramat dominant a la part alta de la comarca. Un cop a baix s’estén una estora de vinya, que no s’abandona fins a Vilaverd. Heu entrat a la Conca estricta, zona de vi.

A un pas de la carretera avisteu Carles Andreu, que està a un pas del pàrquing, que està a un pas de l’entrada, que està a un pas de la sala de tastos. Realment està fet a la mesura humana. I això també ho notareu en el règim de visites. Està obert sempre. Es fan tres visites diàries: 10:45 i 12:00 i entre setmana a les 16:00. Plogui o nevi.

Visita

Tant els fa si es presenten dues persones un dimecres. La visita és generosa, les explicacions sinceres i el tast interminable. Primerament, com en un tauler de Risk, ens posen la Conca al món. La comarca va ser una font inesgotable de raïm per fer aiguardent i tenen part de culpa del famós Reus-París-Londres com a via comercial. Després va venir la fil·loxera (putu bitxo, que l’hem de citar a cada article) i després la gana. De tot va quedar una varietat esmunyedissa i singular: el trepat.

Aquest raïm va ser la gran excusa, fa uns 30 anys, per començar a experimentar amb vins i caves a Carles Andreu. El celler és un antic estable i la sala de tines una vella masia rehabilitada. Al pati encara s’hi nota l’arquitectura d’estables i magatzems, ara reconvertit en el veritable Hotel Trepat.

Després d’una classe d’història allargassada amb les nostres preguntes entrem a la sala de reunions on les tines celebren Consell General. I oh! Miracle! Se’ns obren les aixetes i tastem els vins a mig fer. És una sensació fabulosa. Com entrar a la Borsa i tocar la campana amb la mirada metàl·lica de ses senyories, les tines inox.

Sota de les vinyes, que estan a tocar dels edificis, hi ha un celler soterrani, amb poca llum i molt de cava esperant que dos enormes braços mecànics els remenin amb paciència. És una estampa metafòrica entre l’artesania i la tecnologia, que conviuen en pau i silenci a tres metres sota terra.

Tast

Sense haver-hi res de l’altre diumenge, sense cap arquitectura catedralícia, ni cap enòleg que hagi viscut a França, hem passat el matí amb una master class de vi. Curt i ras: una explicació brillant, culpa d’en Bernat, el nostre guia de barba vikinga, que al final de la visita, i com aquell que parla del temps, ens diu que és l’hereu.

El segon tast, perquè ja ens hem mullat els bigotis tastant els elixirs de les tines, es fa a la sala de tastos. Hi ha algunes antiguitats de museu que inspiraran nous vins de la casa (com un prometedor “12 @”), però sobretot hi ha alegria.

Fareu bé d’haver esmorzat fort, perquè la desfilada és digne de Victòria Secret: cinc caves i dos trepats. És la part pràctica de la lliçó magistral. Un Brut Nature, un Brut Nature reserva, un impressionant Brut Nature reserva amb pas per barriques i dos rosats. Això mereix menció a banda. Són caves sexys, ben acabats i interessants, elaborats amb aquell Trepat que abans us presentàvem com a modest i discret.

De germà pobre, res. El trepat emergeix amb tota la gràcia en dos caves rosats, el Brut Nature i el Reserva, que són esplèndids. Amb la boca plena de bombolles ens arriba el tast dels vins. Un joiós Trepat Novell estil Beajolouis Noveau que ens treu uns quants anys de sobre. I un vetust Carles Andreu Trepat. Com un fill i un pare.

Amb el cor calent i pensant en els controls de carretera passem comptes, però ens recorden que la visita és gratuïta. Per molt que comprem, abandonem la propietat aixecant la pols de les vinyes amb una intrigant sensació d’haver-los robat. Abans de girar a la carretera, però, ens adonem que és una mica al contrari. Que amb tracte, atenció i productes com aquests, són ells qui ens han robat el cor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.